Em sap greu haver arribat a pensar això i a escriure-ho. Però ja fa temps que ho observo. Al restaurant de l’Eqüestre, les converses solen ser en veu baixa. La sala, plena, sembla silenciosa, amb un cert remor de fons. Eventualment, una taula pot ser sorollosa i serà la destinatària d’alguns continguts gestos de contrarietat. Acabarà adaptant el seu “volum” al de la mitjana. Les excepcions, algun cop, a taules amb una alta participació femenina i, encara més, si estan compostes exclusivament per dones. Que no vol dir que qualsevol taula femenina sigui sorollosa. Als seminaris acadèmics o a les lògies maçòniques, la presència femenina implica sovint, però no necessàriament, insisteixo, que ni l’orador ni els participants puguin gaudir del silenci imprescindible per no destorbar al primer i permetre l’atenció dels segons. Un silenci que, a més, és una mostra de respecte a qui s’ha preparat amb esforç una intervenció. Quan jo presideixo, posat de vell professor sense voler-ho, els meus quasi imperceptibles tocs de mallet o de bolígraf sobre la taula són suficients pels destinataris masculins però produeixen efecte només durant uns minuts pels femenins (no així quan parlo, tinc la sort de ser escoltat amb respecte sense haver de fer res més que un discret teatre). Òbviament, tot això que escric ara no és cap tesi demostrada, però sí que és el resultat de l’experiència…  Mai he hagut de demanar silenci a un auditori, ni a les meves classes a la universitat. Sempre ha estat suficient una mirada. O baixar molt el to de la veu. Mai pujar-lo: el combat desigual entre una persona i un grup està perdut d’entrada. Sempre ha estat suficient amb una mirada. I algun cop, el mallet o el bolígraf, com deia. Però ja fa temps que observo un xivarri predominantment (però no exclusivament) femení immune als meus mètodes suaus quan sóc el moderador i qui ocupa l’estrada de l’orador no mereix l’espera al col·loqui per a rebre els comentaris que hagi suscitat…  Quan més hagin parlat  els  assistents entre ells, menys diran a l’hora del torn obert de paraules. Una altra regla desgraciada, però real.