Acabo de rebre la noticia del seu traspàs. Fa uns dies vaig saber que no es trobava be, però el meu subconscient es va negar a registrar-ho. El Narcís era un home bo, una de les poques persones veritablement bones que he conegut. Ens vam conèixer poc abans de l’Assemblea de Tarragona del Consell Nacional de La Joventut de Catalunya a finals de 1980. Ell, militant de la Joventut Socialista, cristià progressista, em va incorporar al seu equip pel període 1980-82, des de la meva pertinença al Moviment de Crítica Radical, un cau d’incrèduls, irreverents i inexplicables “liberals”. Li feia gràcia, no exempta d’estranyesa, al Narcís que existissin liberals d’esquerra. Vam treballar plegats sense una discussió. El Consell no tenia diners i el Narcís va ser “alliberat” pel PSC per a poder tenir dedicació exclusiva al Consell. Per si algú ho dubtava, aquesta és un altra proba de que el país l’hem bastit entre tots… Vam maldar per la pertinença internacional del CNJC i per la creació del Consell de la Joventut d’Espanya. Ell va presidir l’assemblea constituent el 1984, si no recordo malament. Vam participar junts a “Joventut i Societat” i la creació de la Fundació Ferrer i Guàrdia va ser el resultat d’una tarda de diàleg creatiu entre uns quants amics a casa seva, a Sant Cugat del Vallès, el divendres, 3 d’abril de 1987. Cap de Gabinet del Rector de la UAB, director general de la Fundació Pau Casals, assessor del President Montilla, el Narcís ha servit lleialment al seu país, amb una honestedat i una dedicació heroiques. Si algú s’ha merescut mai una medalla és ell, però imagino que mai es va preocupar d’aquestes coses. Et recordaré sempre, amic.