Torno de Madrid amb l’AVE de les quatre, després de dos dies d’intensa activitat ateneística que van començar el divendres al vespre amb la meva conferencia sobre Prim. Classe turista, al vagó silenciós. Més de tres quartes parts dels seients estan ocupats. Un cert remor que desapareix quan el tren es posa en marxa. No se sent gent parlant pel mòbil ni criatures mal educades ni famílies de comarques sense sentit del ridícul. Silenci. Definitivament silenci.

Només una excepció d’algú que ha sortit a la plataforma, correctament, però que està destrossat i crida la seva desesperació. Es un executiu-estil-multinacional a qui ha abandonat el seu amant. No podem evitar viure des de la tragèdia inicial, passant per les explicacions sobre malentesos i la llista de retrets i excuses, fins a la reconciliació final, prèvia reserva de la millor suite a un hotel barceloní.

Però amb independència del coneixement compartit d’aquesta història d’amor amb final feliç, al vagó regna el silenci. Per unes dues hores hem viscut a un país civilitzat.