No he anat a votar. El meu no vot és conscient i actiu. En primer lloc, perquè l’acte d’avui no era una votació, sinó un procés participatiu. En segon lloc, perquè ni als efectes d’un procés participatiu ha existit la més mínima garantia d’igualtat d’armes entre les diverses opcions. En tercer lloc, perquè les respostes escalonades, excepte  el SI/SI no tenien un significat mínimament comprensible.

Entenc que avui la gent hagi anat a dipositar una papereta, però per a un vell liberal demòcrata com jo les formes són essencials. Amb Javier Pérez Royo, penso que l’acte d’avui no és ilegal i hagués estat en contra de la seva interdicció. La meva opinió és que no s’hauria d’haver convocat. Crec més en la responsabilitat de les persones que en les prohibicions.

Com he dit ja altres cops, soc partidari d’una reforma de la Constitució i de la celebració d’un referèndum veritable.

L’acte d’avui ha estat, sobretot, l’expressió pública dels defensors de la independència de Catalunya com una opció política. Respecto a les persones que han votat. Racionalista de formació em costa entendre els plors o l’emoció d’alguns votants que han aparegut a la televisió. La llibertat la vam guanyar amb la Constitució de 1978 i amb l’Estatut de 1979. Ara aquella llibertat viscuda ininterrompudament fins avui és la que permet l’expressió política d’opcions diferents. L’ independència és una d’elles, però no és la meva.

Per això, perquè respecto als que no pensen com jo, si ells em respecten a mi, la meva opció d’avui ha estat la de no votar conscientment. Per això no vaig anar a la Via ni a la V.

Crec que molta gent que avui ha votat SI/SI ho ha fet de bona fe, amb un sentit positiu i optimista de la vida que se simbolitza a la doble afirmació. Que molta gent cregui que és possible un futur millor és una bona noticia quan una quarta part de la població  activa no té feina i quan he vist a companys d’estudis o d’idees haver d’anar a cercar aliments als serveis socials. Espero que de tot plegat surti un impuls de solidaritat.

No tothom, però, que ha votat SI/SI comparteix eIs mateixos valors. He percebut matisos de segregació, d’odi a l’adversari, de superioritat moral, de revenja, que no m’agraden. El racisme o la xenofòbia es troben arreu, per tant, entre els defensors i entre els detractors de la independència. Això demostra que la  [ in]dependència no és ni el més important ni el primer dels nostres problemes: el més important és la recuperació de la confiança i  de la unitat en el combat pel progrés de la humanitat.

Sí que soc adversari de tots aquells que defensen un món molt petit (català o espanyol) només pel seu desig de ser grans ells. No m’he conformat mai amb les fronteres físiques i mentals i he viscut la meva vida com un ciutadà del mon.

Avui no volia donar suport a un projecte (la independència) amb el que discrepo. Però tampoc tenia cap significat votar NO a la primera o a la segona pregunta. El meu pensament s’expressa malament amb una negativa i molt més si els portaveus del NO serveixen només per a  desprestigiar aquesta alternativa. A l’enfrontament entre nacionalismes, la meva resposta és fugir, no va amb mi, no em ficaran a les seves picabaralles. A les demandes de més sobirania per a Catalunya o per a Espanya o per a França, la meva resposta és negativa. Ha arribat el moment d’acabar amb les sobiranies, les veteroestatals i les neoestatals, per construir la república europea, única, indivisible i federal. Des d’aquesta perspectiva, avui em sentia tant lluny del SI com del NO.

La meva vella militància cívica, pel progrés, per la llibertat, la igualtat i la justícia, s’ha expressat  i s’expressarà sempre amb un SI. Un SI humanista, laic, radical demòcrata i federalista. Avui no tenia cap problema amb la resposta, el tenia amb la pregunta.