Les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 27 de setembre són, òbviament, unes eleccions com les que han tingut lloc a l’empara de l’Estatut d’Autonomia des de 1980 i tenen la doble finalitat de triar 135 electes o representats dels votants i de crear una o altra majoria de la que surti el President de la Generalitat. Sense Constitució, sense Estatut i sense llei electoral, ni que sigui encara transitòria, no es celebrarien aquests comicis. El marc legal es decisiu: no hi ha eleccions lliures sense una referència d’estabilitat normativa que defineixi el seu significat, les regles del joc i les institucions destinatàries. El que, per descomptat, és diferent a aquestes eleccions són les candidatures i els programes.

Un primer grup de candidatures, diguem-ne, no habituals està constituït per la traducció política de la decepció i del pessimisme. D’una banda, un cert fatalisme nacional, que afecta a una part considerable de la població activa políticament, segons el qual el nostre problema més gran és l’encaix de Catalunya a Espanya, encaix que consideren avui impossible, i per això propugnen la desconnexió de Catalunya respecte d’Espanya. D’altra banda, una part de la població està justificadament indignada per l’empitjorament de les condicions de vida, l’exclusió social i l’augment de la desigualtat. Uns i altres estan enfadats, però al meu parer els segons amb molta més raó que els primers, entre altres coses perquè una part del sofriment dels exclosos procedeix de l’abandonament de la política de govern dels que ho fien tot al color de la seva bandera. Aquestes dues candidatures porten uns noms que confirmen la seva excepcionalitat: “Junts pel Sí” i “Catalunya Sí es Pot”. Tenen una cosa en comú: saben molt millor el que no volen (uns rebutgen Espanya, els altres rebutgen el sistema) que el que volen (uns no tenen programa perquè són una nova “solidaritat catalana”, els altres tampoc el tenen, perquè encara han de provar mil coses amb el sistema assaig-error).

Un segon grup es mou per reaccionar contra el grup anterior. Uns estan horroritzat amb la proposta d’independència de Catalunya (Ciutadans) i els altres perden el senderi quan veuen als militants del “lletgisme” estètic subvertir l’ordre establert (Partit Popular). A Catalunya, molt més que a la resta d’Espanya, aquests dos partits representen també l’expressió del rebuig a l’adversari.

Els dos grups anteriors s’alimenten en el seu enfrontament i obtenen la seva força de la negació de l’adversari. Tendeixen a pensar que són l’avantguarda d’una comunitat en perill i es concentren en la crítica de l’altre. Sovint els hi pesen més les consideracions estètiques que les propostes de polítiques reals: el color i el nombre de banderes, els noms dels carrers, els falsos enfrontaments… Cap dels dos grups ha entès realment que la construcció d’una república de ciutadans no té res a veure amb el nom del cap d’Estat sinó amb la vivència efectiva d’uns valors compartits, un dels quals és el pluralisme (des de totes les seves vessants) com la millor forma d’impuls d’una societat madura i oberta.

Queda, finalment, un tercer grup, que podríem anomenar “moderat”: no parla en negatiu, no cerca la identificació d’un enemic a batre, accepta les regles jurídiques rectores de la convivència, perquè respecta el Dret com a emanació d’una consciència social recta i solidària, vol que les coses millorin, però sap que la cerca de la perfecció és una excusa dels desorientats que no saben caminar pas a pas. Aquí trobem a les persones sanament conservadores (Unió Democràtica) i a les sensatament reformistes (el Partit Socialista). No volen trencar res, no necessiten servir els falsos ídols de les quimeres nacionals o socials, no veuen en l’altre a un enemic i tenen la vocació de servir a la república a través de l’educació universal, del conreu de les virtuts públiques, de la fraternitat que supera qualsevol barrera artificial i de la cooperació lleial de tots els operadors individuals i col·lectius, públics, privats i del Tercer Sector. L’únic dogma d’aquest grup és la cultura dels drets humans en el marc d’un sistema polític representatiu i respectuós de les llibertats i de les diferències.