La confusió entre el desig d’independència de Catalunya i la cerca de fórmules viables per a consultar als ciutadans sobre la primera proposta ha estat present des de la manifestació del 10 de juliol de 2012. Aquell dia els ciutadans es van mobilitzar contra una sentència del Tribunal Constitucional, però el clam més rellevant va ser el d’independència. A les manifestacions de l’11 de setembre de 2013 i de 2014 la “lletra petita” reclamava la potestat de demanar la independència o de rebutjar-la (l’anomenat “dret a decidir”), però la lletra grossa, els discursos, les pancartes, la propaganda… eren molt més clares i es resumien en la paraula independència. La manifestació del proper 11 de setembre de 2015 és encara més concreta i es convoca per donar suport a una de les candidatures presentades a les eleccions del 27 del mateix mes, la coalició entre CDC i ERC, amb candidats independents procedents del moviment independentista. Fora de la manifestació queden els independentistes no adscrits a aquesta candidatura, com la CUP, els simples partidaris de que la gent es pronuncií sobre el tema i, òbviament, els que no desitgen la secessió.

Tradicionalment, la bona educació ha exigit no tractar certs temes a taula, com la religió o el propi menjar o els secrets de família. La independència n’és un altre exemple, perquè és també un tema de preferències incontrastables. Com deien els clàssics, de gustibus non est disputandum. Convertir una qüestió essencialment opinable en matèria de discussió racional només pot conduir a un enfrontament irracional.

En aquesta línia, no resulta difícil admetre la possibilitat d’un debat profitós sobre els mecanismes de decisió democràtica, sobre la qualitat del Parlament o de les Corts per a representar els interessos dels votants, sobre les fórmules d’organització política i sobre les regles de funcionament d’una hisenda federal construïda des del nivell europeu al local. De tot això en parlem a classe, als seminaris, als diaris i fins i tot a taula… i no genera cap dificultat que no sigui la pròpia del tema en qüestió.

Però quan la conversa gira al voltant de la virginitat d’un personatge bíblic, sobre l’abstinència de menjar durant un període de l’any, sobre la prohibició dels matrimonis mixtos pròpia dels ultraortodoxes de qualsevol creença o sobre l’autoritat responsable de l’expedició dels passaports… arribem a un punt d’acord impossible i de diàleg trufat de paranys. Cadascú vol quedar-se amb la seva visió i que tothom accepti que ell té la raó i els altres viuen en l’error. Com es pot comprendre, quasi ningú acceptarà que la seva secular adhesió a un principi immutable pugui no ser una Veritat eterna i, per tant, no hi haurà cap diàleg, sinó una successió o una concurrència amb més o menys crits de monòlegs.

La identitat nacional, quan és conflictiva, perquè a la mateixa escala la gent es reclama de països diferents, però al sortir al carrer de país no n’hi ha més que un, genera interminables monòlegs que poden adquirir diversos graus de temeritat, des de la prudència de cercar alguna fórmula de coexistència fins a l’amenaça de l’exterminació del que és diferent. El multi culturalisme americà és un exemple de “viure junts, però separats” i la persecució dels aborígens australians, la prova de que sovint alguns grups humans entenen el seu viure com la negació de que ho facin els altres. Al mig, un munt de situacions més o menys pacífiques o turmentoses. Ser català a Espanya pertany a aquesta darrera categoria intermèdia. Les visions més freqüents de la dificultat de pertànyer a Espanya realitzades per la gent que ha opinat han estat sovint intolerants, en alguns casos condescendents, i molt poques vegades creativament interculturals.

Des de juliol de 2012 ens trobem embarcats en un creuament de retrets mutus sobre el mètode de resoldre un problema complicat i sobre la solució del mateix problema. Freqüentment barregem els dos temes amb les ganes no dissimulades d’escombrar cap a casa. Al final, ningú fa dissabte i els mals endreços i la pols ens envaeixen. Dit d’un altra manera, esmercem tant temps en un sol tema “teològic” que hem abandonat la filosofia i les coses de menjar.

Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra… Que ningú pensi que la festa no va amb ell i que només és una víctima dels “altres”. Què fàcil és pensar que la culpa és del gat, com deia la meva germana quan havia perdut un llapis! Però si no teníem gat!

Acceptem, doncs, que el llapis l’hem perdut entre tots i que el futur només es pot construir des de la intersecció del que ens uneix.