Certament, ja ha començat la campanya electoral per a les eleccions del 27 de setembre i, com era de preveure, com de fet es va pensar al fer la convocatòria, l’únic tema de debat és l’encaix o la desconnexió. Si Catalunya pot continuar com una part d’Espanya o si vol deixar de ser Espanya. Com era de preveure, també, ja han començat les desqualificacions personals i les acusacions de traïció. Un bon amic de Madrid, bohemi, heterodox i llibertí, ja ens ha anunciat a tots els que no combreguem amb la visió més tronada d’Espanya que ens espera un afusellament ràpid. En Joan Rigol, a qui respecto, ha excomunicat a tots els seus antics companys d’Unió: cercar una tercera via és afeblir la veu de Catalunya. En Raül Romeva ha rebut totes les garrotades possibles dels seus vells companys de militància, dels mateixos que el van votar per anar al Parlament Europeu.  Un deixeble estimat escriu sobre “la majoria social del sí-sí” i abandona sense cap prevenció el rigor que el caracteritza en altres activitats. A Madrid l’ambient anticatalà és irrespirable. Ho lamento, perquè jo també soc madrileny, com ho era Hemingway, perquè Madrid, Barcelona, Cartagena, Lleida, Alacant i tantes altres ciutats que estimo van ser objecte de criminals bombardejos de les aviacions alemanya i italiana. A Barcelona, però sobre tot a Vic i altres indrets perdurablement carlins, l’ambient antimadrileny és també irrespirable. I ho sento, perquè Barcelona no es mereix el tancament en ella mateixa al que alguns volen condemnar-la.

Continuaré els meus esforços per a promoure el diàleg i acceptaré, si em fan la proposta, una càtedra honorífica i no retribuïda a una institució de Madrid. De la mateixa forma que ja presideixo una entitat espanyola, escollit pels meus consocis d’arreu d’Espanya. I continuaré dient Espanya, sense utilitzar la grollera expressió “Estat espanyol”, l’eufemisme nacional sindicalista de trist record. Com n’és, de trist record,  l’expressió “Estat català” associada als escamots uniformats de Dencàs i de Badia. El feixisme del conjunt d’Espanya i el feixisme específicament català van ser partidaris de “l’Estat” com forma de nomenar un territori. Mal senyal.

El diàleg entre Castella i Catalunya és un dels eixos vertebradors d’Espanya i la via d’exemple de diàlegs bilaterals i multilaterals susceptibles de donar força i vigor a l’Espanya cervantina i liberal, conscient de la seva pluralitat.

Però això són figues d’un altre paner. Avui em preocupa l’exhauriment del diàleg intern català. Cada cop ens comuniquem menys i cada cop ens tirem més els trastos al cap. Sobretot, ja no ens escoltem. L’adversari és aquell conciutadà que no pensa com tu. Tu que has arribat a la creença definitiva de la teva vida, malgrat que això fos abans d’ahir al vespre… Malgrat els anys en que hagin o haguem  estat companys de viatge. Ara ja no: o l’adhesió o les tenebres exteriors. Cada cop és més llarga la llista dels traïdors a una causa, a la contrària o a una tercera. Són moments de simplificació i frases fetes. Vull un país a on hi hagi gelat de xocolata de postres cada dia… No toleraré que els catalans modifiquin el sistema de finançament de les autonomies… Parla només això… Parla només allò…

Als lliurepensadors, enemics del tot o res; als federalistes, fills de Pi i Margall i de la seva idea de pacte; als qui no tenim problemes d’identitat  i als que pensem que el món necessita de totes les nostres energies per fer front als enemics de la pau i del progrés, el que ens molesta és que ens vulguin excloure de l’escenari. No ens volen els de l’Espanya calderoniana i avorrida perquè destruïm el seu model de país uniforme. No ens volen els de la Catalunya vigatana i montserratina perquè tenim el sentit de l’ humor que no han tingut mai. Uns i altres volen que callem, però no ho farem. Ens agafarem de les mans amb tots els “terceristes” i portarem al Parlament electes no dogmàtics, intel·ligents, divertits i negociadors. Gent de diàleg. Capaç de llegir a Josep Pla i a Manuel Vázquez Montalbán, a Espriu i a Maragall, a Vicens Vives i a Madariaga.

Els “totoresistes” no ens voleu, us fem nosa en la vostra guerra particular d’exclusions mútues. Cada dia declareu que els “terceristes” hem mort. No és pas cert. I tenim una avantatja: nosaltres parlem en positiu i no necessitem viure de l’enemic, perquè la nostra aspiració és fraternalment republicana.