Versió catalana no literal, “corregida i augmentada”,  de l’article publicat a CONTRAPOSICIÓN.ORG

Em pregunta un lector amic si li concedeixo o no rellevància al dret d’autodeterminació i li he promès una resposta meditada. La resposta primera, la més espontània i directa, és que no tinc cap dubte que el reconeixement internacional del dret d’autodeterminació dels pobles és una de les fites històriques en el combat per la dignitat de les persones, de totes les persones. Amb una immediatesa igual, crec també que no existeixen drets absoluts que puguin pretendre prevaldre sobre la resta dels drets o que volguessin prescindir del compliment dels deures. Els drets i els deures es criden mútuament, es necessiten com a dues cares de la mateixa moneda, i els uns i els altres s’han de cohonestar en un equilibri nascut de certs límits infranquejables. Els límits no són fruit del caprici o de la força, sinó una tasca combinada de la Política i del Dret, com ha recordat diverses vegades durant els darrers anys la Professora Encarna Roca, Magistrada del nostre Tribunal Constitucional.

La reivindicació del dret d’autodeterminació és pràcticament absent avui al debat sobre la continuïtat de Catalunya a Espanya. Quan si va tenir el tema una importància gran va ser durant el període comprés entre 1976 i 1978. CDC i el PSC en feien referència. El PSC, de forma molt explícita, al conegut com  pacte d’abril de 1977. Paga la pena recordar succintament com es va plantejar aleshores la qüestió. Es tractava de recuperar la nostra tradició constitucional estroncada pel Nou Estat franquista, des de l’Estatut de Baiona de 1808 i la Constitució de Cadis de 1812 fins a la republicana de 1931 (inclòs l’Estatut de 1932). Calia recuperar el bo i millor de cadascun dels nostres textos constitucionals i fer-ho a la llum del Dret comparat. Les plataformes democràtiques creades des de 1974 van incloure sempre als seus documents i a les seves negociacions la qüestió catalana, en la línia del Pacte de Sant Sebastià de 1930. En els moments previs a 1931 i a 1978 el dret d’autodeterminació de Catalunya, de l’accés al seu autogovern, és indubtablement present, malgrat que es tracti, com ha destacat el Professor Santiago Muñoz Machado, d’una “autodeterminació interna”, que no havia de tenir com a conseqüència la separació d’Espanya, sinó la lliure determinació de la forma de vinculació amb l’Estat.

Catalunya, part integrant d’Espanya, com a resultat d’una Història que no es pot resumir aquí, expressa mitjançant el sentit majoritari dels seus partits polítics, el desig de que l’Estat, l’organització política de la nació, aculli el reconeixement de la seva autonomia política. Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia!, es a dir, desmantellament del franquisme, perdó lògic i raonable dels qui havien combatut contra ell i construcció d’un sistema de democràcia liberal, amb distintes “llengües espanyoles”, orientat vers una socialdemocràcia de tall europeu occidental (Estat social) i amb un “model obert” de desplegament de l’autonomia de les nacionalitats i regions. El pacte de 1978 es basa, sense lloc a cap dubte, en la trilogia de les nostres manifestacions d’aquell temps d’il·lusió política i suposa, a més, el compliment del que CDC i el PSC, acompanyats del PSUC, volien. Les hemeroteques en son la prova. Amb alguns dels meus amics no ho vam entendre així l’any 1978 i ho vam fer públic als diaris, però ens van fer callar altres bons amics que avui reclamen la independència. Els reticents de 1978 vam deixar de ser-ho aviat: la Constitució i l’Estatut eren dues formidables eines en la defensa dels drets humans, en el conreu de la cultura de la pau i en la experiència inèdita pels qui havíem nascut després de la guerra de l’exercici de la democràcia i de la seva enorme potencialitat de canvi. Per posar només un exemple dels combats democràtics als que vaig contribuir com a jove activista: la llei del divorci de 1981, que enllaçava amb la republicana de 1932! 1978 veu el  renaixement de les Espanyes que s’autodeterminen en el doble sentit del que ja no volen sofrir mai més (el poder autoritari, la repressió, el silenci, la ignorància, l’explotació, el centralisme, la dèria d’unanimisme, la religió nacional) i del que sí volen viure des d’aquell moment (els valors superiors de llibertat, igualtat, justícia i pluralisme, vertebrats pels principis d’unitat, autonomia i laïcitat).

La Constitució, com vam descobrir de seguida, per exemple amb les primeres sentències del Tribunal Suprem sobre el dret d’associació de l’any 1979 o amb el reconeixement efectiu del dret a l’objecció de consciència al servei militar, ha estat i és un instrument perfectament vàlid per a gestionar l’exercici de la Política i regular la producció del Dret, un instrument que no es pot considerar exhaurit de cap manera, perquè no ha assolit cap dels límits que la unitat, l’autonomia i la laïcitat imposen a la implantació dels quatre valors superiors esmentats. La legislació ordinària de les Corts o de les assemblees legislatives i el Govern de l’Estat o de les Comunitats Autònomes poden ser millors o pitjors. Seran, per descomptat, millorables, això sempre. Però que arribin a ser en alguns casos, francament, dolents, només afecta la crítica de les coses ordinàries, sense afectar per res el judici sobre el marc general, les regles del joc, que han de tenir una vocació de permanència.

Les crítiques al mal govern no són susceptibles de justificar la secessió d’una part d’Espanya, com ha volgut ser defensat des de l’evocació de John Locke y de la independència americana. Per una raó molt senzilla: el govern avui es troba distribuït entre el Govern espanyol i el Govern català i la representació (no taxation without representation) també està distribuïda entre les cambres legislatives corresponents. Si existeix representació (doble en aquet cas) i govern, la censura del mal govern ja té tots els canals per a ser expressada, el que manté tancada i barrada la solució de fugir, que només s’obriria si no existissin ni el Parlament ni la Generalitat de Catalunya.

Estic íntimament convençut de que avui un nou text constitucional (espanyol o català) ens faria retrocedir en temes com el reconeixement i l’exercici dels drets, la regulació i l’exigència dels deures, la protecció de les persones com ara individus, treballadors o empresaris, emigrants o refugiats,…  L’article 21.2 del vigent Estatut de Catalunya és un exemple de retrocés en l’aplicació del principi de laïcitat, al consagrar un dret a rebre ensenyament religiós a l’escola pública que no apareix a cap altra norma de primer rang del nostre ordenament jurídic, excepció feta del Concordat amb la Santa Seu… Penso, també, que molts dels polítics que avui s’han llençat a proposar canvis legislatius, fins i tot constitucionals o dels tractats europeus, ho fan sobretot per dissimular la seva incompetència a l’hora d’afrontar els problemes reals de la gent.

El dret d’autodeterminació, com deia, és rarament emprat al lèxic polític actual. Es notori que no es invocat per la coalició electoral formada entre Convergència i Esquerra en les seves propostes adreçades a les eleccions al Parlament de Catalunya, malgrat que el seu programa monotemàtic se centri a la consecució de la independència. Això és fruit, si es pot disculpar el meu atreviment, de la simplificació del debat polític, ja no cerquem el fonament d’un dret, sinó que perseguim el compliment d’un designi, qualificat oficialment com a “transició nacional”, encarregada fins i tot a un organisme públic finançat pels contribuents. La transició nacional sembla una reedició, ni que sigui per una analogia forçada, de les transicions fetes des de 1976, la sindical, que va ser la primera, la política, la territorial i la religiosa, entre altres que es podessin entendre d’aquesta manera. L’aliança entre nacionalistes clàssics i neoindependentistes (en la que els primers controlen l’estètica, l’atmosfera i els mites fundacionals, sense deixar d’aportar en alguns casos la preferència pel ius sanguinis) es troba còmoda amb la reducció del seu capteniment a una transició “líquida”, dirigida des del Govern català, amb un suport popular canalitzat via algunes entitats concentrades a una tasca de lobby de gran duresa i perceptores d’un preu polític molt alt per la seva agitació i propaganda, que permet prescindir, precisament, de la raó i del sentit del dret d’autodeterminació.

En realitat, els apologetes  de la independència han enfosquit al servei dels seus interessos la claredat dels principis bàsics del dret d’autodeterminació, per a admetre com a vàlida, exclusivament, la proclamació de la independència. L’enfrontament de propostes inacceptables amb negatives barroeres ha situat la independència com a panacea per a molta gent. I Panacea sempre ha estat una deessa adorada i desitjada, malgrat que en aquest cas hagi estat encadenada al servei d’una causa i no a la curació veritable de les malalties. De nou, una creença religiosa, ni que sigui, com passa sovint, manipulada,  per damunt de la racionalitat política.

No és menys cert, en qualsevol cas, que entre 2012 i 2015, substancialment s’ha donat a la llum un concepte polític nou, el “dret a decidir”, que s’ha volgut distingir clarament del dret d’autodeterminació. El Govern espanyol ha ajudat decisivament a l’èxit de l’expressió, perquè la seva estultícia a l’hora de dissenyar polítiques inspirades pels principis d’unitat, d’autonomia i de laïcitat ha estat de tal nivell que ha facilitat l’extensió de la idea de que “no ens deixen decidir”. Es irrellevant si la frase no té complement directe i que un verb transitiu el necessiti si vol expressar algun significat. El dret a decidir és una frase incorrecta en català i en castellà transformada en un ariet de us fàcil i d’acceptació senzilla, perquè la seva manca de contingut permet que cadascú l’ompli amb el que més li convingui. Es com al cantar “Auld Lang Syne”, que en versió catalana s’ha titulat “L’hora dels adéus”, en el comiat d’una reunió internacional: cadascú diu una cosa diferent, però es genera una emoció compartida…

Per a un jurista laic com jo, que considera definitivament superats els postulats del Dret natural i que defensa el positivisme jurídic sota el criteri rector del que la consciència social considera correcte, sembla evident que ni el dret d’autodeterminació ni el mal anomenat dret a decidir es troben avui reconeguts a una norma, raó per la qual, com a tals drets, no existeixen. I no només no existeixen, sinó que la Constitució espanyola els considera superats quan estableix com a principis els d’unitat, autonomia i laïcitat. Les previsions internacionals al respecte no resultarien mai aplicables a Catalunya en la seva situació actual, dotada d’un Parlament i d’un Govern nascuts de la periòdica convocatòria dels ciutadans a les urnes i titulars de la pràctica totalitat de les competències possibles.

El dret d’autodeterminació no està regulat, però, si ho fos d’alguna manera, seria just el seu exercici no per a la reforma de la Constitució sinó pel seu trencament? Des del meu punt de vista, no, no seria just. Constituiria una deslleialtat envers la resta d’Espanya i envers aquella part dels ciutadans de Catalunya que no desitgem obrir aquesta escletxa. Com ho seria, de deslleial, també amb la resta de la Unió Europea que Espanya o una part integrant  volgués abandonar-la. La convivència genera drets, però també deures, i més enllà dels uns i dels altres, expectatives legítimes. No seria equitatiu defraudar-les.

De tot el que he dit no es pot despendre que les aspiracions d’autodeterminació o de decidir sobre l’organització de les coses, per molt que  no siguin un dret avui a Espanya, hagin de quedar condemnades a l’ostracisme o no puguin ser promogudes. Al contrari, qualsevol proposta ideològica respectuosa amb les formes diferents de pensar ha de poder trobar una via per a ser defensada i, eventualment, ser transformada en realitat. Crec, però, com he escrit altres cops, que de l’enfrontament entre nacionalismes retroalimentats entre ells, no pot sortir res de bo. Ja estem veient-ne els fruits i tots són indesitjables, pel que suposen d’exaltació del comunitarisme i, per tant, de debilitament de qualsevol forma de república de ciutadans. Una anècdota, o potser una mica més:l’expressió “poble de Catalunya” compta amb 315.000 referències a Google per 192.000 de “ciutadans de Catalunya”. Més seriosament, des de 2010, “poble” ha substituït a “ciutadans” als discursos del President Artur Mas i a la terminologia de la coalició electoral entre Convergència i Esquerra. Pujol ha vençut a Tarradellas. I, com ha escrit, brillantment, Jordi Amat, Cobi ha mort. Cobi, la mascota de Mariscal pels Jocs de 1992, la Barcelona de socialistes com Pasqual Maragall i de liberals com Ramon Trias Fargas.

 

La mort de Cobi ha de ser venjada, però no servirà de res que el sector urbà, laic i cosmopolita que gira al voltant de Barcelona pretengui cercar a l’assassí entre els nacionalistes clericals i els seus companys d’aventura. Si fodieris, invenies… deien els antics… Si excavem a l’interior de nosaltres mateixos trobarem al Cobi viu que portem dintre, i al redescobrir les Espanyes, serem capaços d’oferir un nou marc federal de convivència (unus pro omnibus, omnes pro uno) al que arribarem a través d’un exercici d’autodeterminació interna, imaginat en el marc de la Constitució, una autodeterminació que permeti als votants trobar veritables opcions de construcció política i no simplistes diatribes deconstructives. I si surt malament, si més de la meitat dels ciutadansw catalans expressés que desitja marxar, hauríem fracassat tots. Hauríem, com va dir el President Manuel Azaña a Barcelona l’any 1930, substituït “l’alliberament comú” -l’autodeterminació com a emancipació- per la “separació”, i “no és el mateix viure independent de l’altre que viure lliure”. I tots ho seríem menys, de lliures.