No havia llegit la Carta de Felipe González. He viscut els meus particulars dies de “desconnexió” intel·lectual del meu país. Ho necessitava. Avui he llegit l’entrevista de l’Enric Juliana. Després, la Carta. Entenc que alguna gent reaccionés negativament a la Carta, però el seu contingut, al meu parer, és l’expressió d’una opinió respectable. Sobre el punt més polèmic, la comparació amb la situació a Alemanya i Itàlia als anys trenta, permeteu-me discrepar d’alguns bons amics. En cap cas diu que hi hagi tendències feixistes. La seva referència històrica es comprèn molt fàcilment:  quan se substitueix la ciutadania pel Poble, quan s’escriu Poble amb majúscula i se li atorga condició de subjecte de la Història i quan s’atribueix la representació del Poble a un Partit únic (qui no és amb mi, està contra mi, com ha dit una il·lustre candidata recentment) ens acostem perillosament a dues idees molt presents a Alemanya i Itàlia als anys trenta: l’ unanimisme i el supremacisme.