Benvolgut fillol, estimat Fabián,

 

El càncer del nostre sistema representatiu són les llistes tancades i bloquejades. L’exemple més recent, l’ascensió i caiguda de l’Alcalde de Girona, un complet desconegut pels seus electors. El seu trànsit del no res a la derrota total posa de relleu com cal recuperar amb urgència les relacions entre electors i electes. Aquesta relació queda subratllada a la prohibició de mandat imperatiu pels membres de les Corts generals continguda a l’article 67.2 de la Constitució. No elegim diputats, però, votem partits. No apel·lem a la consciència del diputat, ens hem acostumat a l’autoritat del cap de files. Hem fet envellir entre tots la nostra democràcia, a força de deixar-la segrestar pels secretaris generals o presidents dels partits. En aquest marc, les contradiccions entre el teu pensament i el del teu partit seran constants. Per això va abandonar el professor Bricall el Parlament: si li devia l’escó al PSC havia de votar amb el PSC, però sovint això entrava en contradicció amb les seves idees. Solucions? O bastim un sistema de responsabilitat de l’electe davant els electors o continuem amb l’espectacle de diputats que ni saben el que voten perquè només es fixen en els dits del seu whip. En realitat, la solució veritable passa per recuperar l’autonomia del diputat i treballar de valent per mantenir la cohesió del grup via la construcció del consens. Nosaltres, ens hem quedat amb el pitjor de tot: un parlament  format per escalfa-seients a on és inútil pensar, més enllà de fer-ho per justificar els vots que ens semblin més injustificables.

 

En aquest marc, votar segons les instruccions forma part del sou. Votar d’acord amb la consciència només és la porta de sortida d’una cambra controlada. Catalunya hagués pogut tenir una Llei electoral que permetés aquesta comunió entre els ciutadans i els seus representants. Entre tots, hem acabat per no ser capaços ni de fer una llei electoral! En aquest marc, no és possible retreure’t per haver votat això o allò. Però un dia, a tots els nostres representants, de dreta a esquerra, sí que us haurem de demanar comptes per no haver fet una Llei que convertís als equips ben organitzats de titelles en portaveus de les preocupacions i desitjos de la gent.

 

Ah! Els concerts? La segregació de gènere? Ho va explicar ahir un llarg programa de la TV governamental: els concerts formen part de la Història de Catalunya contra el Franquisme; les escoles religioses han fet sempre un servei molt gran al país; la divisió entre nens i nenes és un petit accident minoritari sense transcendència. Aquesta és la doctrina oficial retransmesa en prime time. Els laic, els republicans, els militants per una Ciutat de ciutadans, no veurem mai l’escola pública com l’eix vertebrador del país, perquè una part substancial de la classe mitja no vol ni pensar que els seus fill es poguessin trobar algú de classe baixa, i molt menys a un emigrant. La votació de l’altre dia? Irrellevant! La proposta va ser per a la galeria, la votació per a defensar els interessos dels qui menyspreen la igualtat; la moció posterior, una forma de penediment públic francament hipòcrita.

 

Cap raó per a la preocupació. Som així. Cap raó, tampoc, per a una esperança republicana.

 

Fraternalment,

 

JF