You are currently browsing the category archive for the ‘Comentaris de llibres’ category.

Hoy, a las 19:00 horas, en la Casa del Llibre, Paseo de Gracia, 62, Barcelona)

 

ITZIAR GONZÁLEZ VIRÓS

JOAN-FRANCESC PONT CLEMENTE

TERESA GUARDANS

MARIÀ CORBÍ

IGNASI MORETA

Jordi Amat viu amb passió la Història que investiga des de la seva joventut de cos i d’esperit i desvetlla en mi records de moments viscuts quan ell encara no havia nascut. Com l’arribada a Barcelona del president Josep Tarradellas aquell 23 d’octubre de 1977, quan vaig ser un dels tres “joves” que el van rebre juntament amb una quarantena de persones al peu de l’escala de l’avió i quan vaig sentir en directe el “ja soc aquí”. No amago que esperava més, més contingut ideològic, però que després el vaig descobrir en la tria acuradament “republicana” d’aquell “Ciutadans de Catalunya!”, un concepte essencialment polític, referit al desig d’arribar a una societat bona, i tant allunyant de les referències actuals al “poble” que omplen els discursos del nacionalisme simplificador i egoista dels nostres dies. En el seu darrer llibre, Jordi Amat recupera per a tots nosaltres no ja el que coneixíem, sinó el que no havíem pogut saber mai, com, en aquest cas, la vida d’un home discret, bo, de conviccions fermes i de compromís personal, civil i religiós, un “home amb corbata” –destaca l’autor- que ens llega la Fundació Jaume Bofill en la millor tradició barcelonina del patriciat i que ajuda a molts dels qui durant la dictadura o durant la construcció de la democràcia i de l’autonomia malden per oferir als altres el bo i millor de la seva capacitat transformadora. Amat explica amb naturalitat la vida de Josep Maria Vilaseca Marcet i la de la gent que se li acosta, amb un realisme no exempt d’exemplaritat que no és mai hagiogràfic. Com s’havia compromès amb la viuda de Ramon Trias Fargas per a un altre llibre: dir només la veritat i tota la veritat. Aquella biografia del catedràtic d’Hisenda Pública reflectia el pensament més íntim d’un home polític. Aquesta biografia del jurista destaca la transcendència política d’un home de despatx i de família. En dos reptes ben diferents, Amat ofereix al lector el que el lector no podia obtenir pel seu compte.

Parent per afinitat d’en Josep Maria Vilaseca, el meu coneixement sobre ell es va centrar quasi exclusivament en la seva doctrina sobre les fundacions, en el salt agosarat i creatiu de la fundació-patrimoni a la fundació-projecte. Des de la Llei Vilaseca, el Parlament no ha fet més que empitjorar una norma impecable, a resultes de l’opinió pública creada arran d’uns pocs, malgrat que greus, escàndols amb fundacions. Vaig tenir ocasió de reivindicar la bondat d’aquesta figura –al marge de la condemna dels desaprensius que s’han volgut aprofitar- i la intel·ligent doctrina de Vilaseca a la meva compareixença al Parlament de Catalunya, a proposta del Grup Socialista, l’1 de març de 2012.

En Jordi Amat s’endinsa amb sensibilitat i respecte en l’interior del biografiat, en la seva dimensió espiritual, i ens permet esbrinar la diferència entre allò que Vilaseca considera immutable al llarg de la seva vida (la referència a Deu, a qui interroga, interpel·la, interpreta i agraeix coses amb el Laus Deo que escriu sovint als seus papers) i el que ha d’acabar acceptant com accidental (el paper de la religió en la guia de la vida social i de la moral individual i col·lectiva), des de la confiança en el monopoli ideològic de l’Església i la condemna dels heterodoxes fins al descobriment en els heterodoxes, precisament, d’una espurna d’eternitat o de transcendència. La transició, en realitat, des de la certesa en el dogma al dubte humanista entrellaçat amb una fe sotmesa a dures proves o dit d’una altra manera: el descobriment de la fe, en el millor sentit de la paraula.

La virtut més destacable de la recerca de Jordi Amat és el seu respecte pel biografiat, la seva capacitat de situar-se al seu costat en aquell temps i en aquell país, el que significa un esforç de desllorigar les claus vigents aleshores, sense deixar-se enganyar per la forma de pensar que tenim avui. I en Jordi Amat ho aconsegueix, ens trasllada a la foscor d’un país que s’havia acostumat a viure sense llibertat. O que havia après a moure’s dins els límits més o menys borrosos que altres marcaven, aprofitant les escletxes més inversemblants com el recurs a les institucions eclesiàstiques protegides d’una manera o d’altra per la condició de subjecte del Dret internacional de la Santa Seu. La paradoxa rau en que el privilegi concordatari –una anomalia política es miri com es miri- va permetre donar refugi a idees de progrés i, per exemple, protegir el patrimoni de la família Vilaseca-Roca i de la Fundació Bofill de les conseqüències negatives que podrien haver-se derivat del seu activisme polític i cultural.

Descobrir que Teresa Roca, l’esposa de Josep M. Vilaseca, va militar al Reagrupament de Josep Pallach és una dada que es posa al costat del pensament socialista de Josep Maria Vilaseca. El seu socialisme neix del seu cristianisme social. Al meu parer, és sobretot una convicció sobre la necessitat de superar les injustícies socials i les desigualtats greus per la via de l’adopció desolucions socialistes, inclosa la propietat pública d’una part dels mitjans de producció. Aquest cristianisme socialista apareix als anys seixanta i setanta del segle passat, en part, per influència francesa i, en part, com a resultat del Concili Vaticà II. L’exemple de Vilaseca, molt ben descrit per Jordi Amat, podria ser un incentiu per a estudiar aquest fenomen sovint poc comprés, però molt interessant, i ho dic des del meu punt de vista laïcista, sempre atent a les relacions entre religió i poder. El cristianisme socialista català (Pallach, Vilaseca, Martínez Fraile i molts altres) mereix una recerca en profunditat, com la mereix un altre tema encara més desconegut, les relacions entre una part d’aquests cristians socialistes i la Francmaçoneria renascuda durant els anys de la transició.

Jordi Amat escriu amb la mestria de qui ha descobert la sacralitat de la llengua mitjançant l’enorme esforç (avui gens valorat) d’aprendre a llegir i a escriure. I posa aquesta mestria al servei de desvetllar al lector d’avui un personatge d’un ahir, proper i llunyà, que projecta la seva llum sobre el nostre present incert i desconcertat.

Jordi Amat: Un país a l’ombra. Vida de Josep Maria Vilaseca Marcet (1919-1995), L’Avenç, 2015.

Publicat al Bloc “Espai de Llibertat” de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, desembre de 2015

Planeta. Barcelona, 2008.

L’autor es colombià i va néixer l’any 1964. Amb la seva novel·la ha estat finalista del Premio Iberoamericano de Narrativa Planeta-Casamérica 2008. El llibre, escrit amb el bell castellà del seu país, descriu amb pulcra senzillesa la història particular d’un home perdut al laberint del fanatisme religiós i de la seva sortida de la foscor. Presoner de si mateix –per fugir no ha de fer res més que obrir una porta, però per obrir la porta ha de ser capaç de pensar pel seu compte…-, el protagonista lluita per desaprendre el cúmul de mites i llegendes que des dels catorze anys i mig han anihilat la seva consciència. Potser la pitjor de les tortures que el catolicisme ha extès (i ha explotat en benefici propi) des de la Contra-reforma, el complex de culpa, el manté immobilitzat i incapaç de saber cap a on ha d’orientar-se, quin projecte o itinerari seguir. A l’interior de la respectable institució catòlico-romana a la que ha consagrat la seva vida, l’obediència com a mètode, el dolor físic com a succedani del plaer,  l’abús de la química per ser reduït a un estat de submissió, l’allunyament forçat del seu pare, bohemi, laic i lliurepensador, la repressió sexual acompanyada d’ocultes transgressions mercenàries –mai greus, si ningú les coneix, si s’evita l’escandol-,  el culte de la personalitat del fundador… defineixen els trets d’una vida a la que li han extirpat la poesia. Fora del que l’autor anomena la Congregació, la llum de Cartagena de Indias és el símbol del retrobament amb l’ humanisme, la reconciliació amb el pare, la descoberta de l’Anna, però sobretot, la recuperació de l’autonomia moral, de l’autodeterminació individual que és el centre vital de l’ésser humà.

No és un tractat científic, sinó una novel·la, però es desprenen d’ella un munt de suggeriments  per a la reflexió sobre els perills que amenacen a la llibertat. Dins i fora de les religions del Llibre, a algunes institucions conegudes i a un munt de grupets desconeguts, la maldat i l’interès de certs individus atrau cada dia a conciutadans nostres que deixen, parcialment o total, progressivament o d’un cop, de ser ells. Abandonen la Raó per refugiar-se sense saber-ho en la sujecció al que Alan Watts anomenava els gurus tramposos. Impedeixen a la Raó, la representada pels seus familiars, amics o amants, per refugiar-se en un catecisme mal après de solucions pre-cuinades a major glòria del cap al que segueixen. Creuen que el que ara posseeixen es tan bo que tothom té dret a compartir-ho i es llencen a un proselitisme agressiu i desvergonyit. Arriben a sacralitzar aquest desvergonyiment i a fer-ne ostentació.

Per un cop, un al·legat anti-sectari, que va molt més enllà del cas concret, de lectura atractiva, un missatge alliberador al voltant de la substitució de la por a l’ infern per la comprensió de que l’ infern era el món autodestructiu al que l’havien conduit els seus ideals d’infantesa.


Angle, Barcelona, 2010

He pensat des de fa molts anys que al catalanisme, es a dir l’aspiració a que els ciutadans de Catalunya ens organitzem políticament de la millor manera possible, pot tenir una formulació nacionalista o una formulació republicana. El catalanisme nacionalista és una malaltia de qui ni coneix ni reconeix més veritat que la seva i el remei a aquesta malaltia greu és viatjar. El catalanisme republicà, al contrari, és una virtut: és l’oferta generosa de construcció d’una societat bona basada en els principis que des de la Revolució Francesa s’han estès progressivament amb vocació d’universalitat.

El catalanisme republicà pot ser federalista o independentista, pot tendir a la unió fraternal de Catalunya amb la resta d’Espanya com a resultat d’una Història i d’una nació compartides o pot desitjar la creació d’un nou Estat com a subjecte polític en el marc internacional i en el de la Unió Europea. Personalment, milito en el catalanisme republicà federalista, mentre que l’Oriol Illa  ho fa en el catalanisme republicà independentista. De la coincidència de dos conceptes sobre tres als nostres respectius discursos es dedueix sense gaire dificultat que ens uneixen moltes més coses de las que ens separen.

Si, a més, afegim que militem per la laïcitat i el lliure pensament i que en la resolució  de la resta de problemes de la convivència política en llibertat compartim un  munt de propostes que potser serviran o potser no per a fer avançar el món en la direcció de progrés, l’observador imparcial podrà donar-se compte de que l’Oriol i jo som antidogmàtics de mena, el que ens permet gaudir de llargues i enriquidores converses sobre el present i sobre la construcció  del futur.

Al seu llibre l’Oriol no descriu un programa polític global, com sovint fan els catalanistes nacionalistes (el poble, sigui el que sigui el poble, per damunt de totes les coses), sinó un programa polític sobre una qüestió concreta: la construcció d’un Estat per a Catalunya, entès com la millor opció per a fer realitat el catalanisme republicà que tots dos compartim amb una bona part de la ciutadania. L’opció independentista de l’Oriol es basa en una teoria política humanista, defuig el nacionalisme teològic, sosté la secularització del catalanisme i és plenament compatible amb el principi de laïcitat que ell i jo defensem des de la  Comissió Delegada de la Fundació Ferrer i Guàrdia. No podia ser d’una altra manera, si volem una societat laica, no podem començar malament i considerar una determinada opció política com exempta del debat entre els demòcrates.

Per aquest motiu i per alguns més he considerat el projecte de l’Oriol com una manifestació d’independentisme racionalista. Si la creació d’un Estat per a Catalunya és un tema susceptible de debat també ho és la unitat de la Nació espanyola. I qualsevol d’aquests dos temes pot ser objecte d’un referèndum. Al referèndum, l’Oriol votaria per la independència i jo votaria per l’Espanya plural amb trets federals que es susceptible de construir-se des de la transició de la “conllevància” orteguiana a la convivència cervantina. La convivència que pot néixer de la mobilitat, de l’ intercanvi, de la tolerància i del descobriment de les virtuts de l’ altri. De ben segur, el futur d’Espanya està avui, sobretot, en mans dels ciutadans generosos que militen al catalanisme republicà i dels qui poden compartir una posició similar a altres nacionalitats i regions, una expressió que, per cert, figura a l’article segon de la Constitució.  No està el mañana –ni el ayer- escrito…

 

[Publicat a Espai de Llibertat, tercer trimestre 2010, número 59, pàg. 50]

La medida del amor

Pilar Puebla Agramunt, Castalia, Madrid, 2007  

La autora, nacida en 1976 de padre madrileño y madre valenciana, vivió hasta su adolescencia en Chamartín, el barrio en el que transcurre la novela. La medida del amor es su tercera novela, aunque la primera que pasa por la estampa; y, tengo para mí que contribuye de forma impecable al redescubrimiento o a la reinvención de la tragedia como género literario. La tragedia, como recuerda el diccionario de María Moliner, es una obra de asunto serio, antiguamente desarrollada entre personajes importantes, de desenlace funesto por plantearse en ella un conflicto humano insoluble. En la novela de Pilar Puebla, donde los personajes son importantes exclusivamente para ellos mismos, los protagonistas que podríamos llamar secundarios (Daniel y Pilar) aman y son amados por la protagonista principal (Sara), viven cada uno con ella un enamoramiento muy especial e incluso aprueban tácitamente, al menos, que su amada se relacione con el/la otro/a. El papel del sexo no es, en principio, determinante porque la intensidad del amor y las circunstancias del caso otorgan un gran predominio al afecto, de un lado, y a la posesión moral, de otro, en equilibrio inestable y peligroso, sobre la relación física, a pesar de que el deseo sexual se hallará, obviamente, tras las actitudes y las percepciones de los tres seres humanos encadenados a una historia sin final feliz. Un desenlace funesto, ciertamente, que no desvelaré al lector a quien recomiendo encarecidamente que siga su propia vía de descubrimiento, pero a quien sí deseo adelantar que el conflicto insoluble que da cuerpo a la tragedia se basa en una sucesión de malentendidos.

Éste es, para mí, el atractivo de la novela: como muy a menudo sucede en la vida, el conflicto es en este caso más aparente que real, aunque es vivido con toda la fuerza destructiva de la realidad más agresiva y cruel, y la apariencia responde al encadenamiento de un malentendido tras otro hasta el extremo de alcanzarse la oscuridad más absoluta como resultado indeseado e indeseable de la acumulación fatal de pequeñas faltas de luz. 

[Publicat a Espai de Llibertat, segon trimestre 2008, número 50, pàg. 48]

Los pésimos ejemplos de Dios

Pepe Rodríguez. Temas de hoy, Madrid, 2008

 Pepe Rodríguez, company de claustre a l’Institut de Formació Continua  (IL3) de la Universitat de Barcelona, ens proposa un joc tan antic com les traduccions de la Bíblia a les llengües vernacles, sobre les que, per cert, recorda la persistent prohibició romana. El pitjor delicte de Martín Luter no va ser subvertir el sistema de contribucions al Papa-Rei a canvi de reduccions graduals de dies de purgatori, sinó traduir la Bíblia a la llengua alemanya! El conegut publicista s’atribueix la condició de compilador del seu llibre, reconeixent a Déu l’autoria, tal com professen les religions jueva i cristiana. Segueix en aquest exercici intel·lectual el camí d’escriptors com Jean-Pierre Prèvost (Les scandales de la Bible, Bayard, París, 2006) i Jacqueline Dauxois (Les plus belles histoires d’amour de la Bible, Presses de la Renaissance, París, 2006), entre molts d’altres.

 La Bíblia, en nom de la qual han volgut construir-se tants sistemes religiosos i polítics, es a Catalunya un llibre poc llegit i menys conegut. El treball de Pepe Rodríguez permet conèixer de forma amena, per exemple, com la Bíblia ordena als fidels matar als qui s’apartin de Iavé, consagra l’incest com una fórmula de conducta i condemna a mort a dos homes si van al llit “com ho farien un home i una dona”, entre moltes altres recomanacions de caràcter immoral. Potser ens trobem davant del millor manual per l’assignatura de religió no confessional o de cultura religiosa que defensen alguns despistats als que cal suposar bones intencions!

I, en qualsevol cas, el llibre de Pepe Rodríguez s’inscriu en una línia de pensament representada amb enginy per Oscar Wilde: When I think of all the harm that book [the Bible] has done, I despair of ever writing anything equal to it

 

[Publicat a Espai de Llibertat, segon trimestre 2008, número 50, pàg. 47]

Las religiones asesinas

Èlie Barnavi. Turner, Madrid, novembre de 2007 

 L’autor va néixer a Bucarest l’any 1946 i als quinze anys va emigrar a l’Estat d’Israel. Ha estat Ambaixador d’Israel a França (2000-02) i actualment es director científic del Museu d’Europa a Brussel·les. Qualifica el seu llibre com un pamflet en el millor sentit del terme, un pamflet laïcista que analitza les causes de l’existència en el passat i avui dels que anomena bojos de Déu, ahir a l’extrema dreta del catolicisme romà, avui al fonamentalisme violent d’arrel islamista. 

Barnavi ens adverteix de la impossibilitat de trobar un significat universalment vàlid de religió. Aquella noia embarassada expulsada del PC belga per desviacionisme burgès exclamà sense consol: El meu fill naixerà fora del Partit! Les religions dogmàtiques, inclòs –com he explicat sempre- el marxisme-leninisme, amenacen els infidels amb l’Extra Ecclesiam nulla salus d’Agustí d’Hipona (De baptismate, 4, 17, 24). I si el concepte de religió no és unívoc, tampoc ho és el d’esglèsia ni el d’estat, el primer perquè cada religió s’ha organitzat de forma diferent i el segon, perquè a molts indrets del món l’estat és el resultat d’una importació. En conclusió, l’ideal laic de separació entre les esglésies i els estats no deixarà de ser una entelèquia quan descobrim països sense església i sense estat però amb una intensíssima vinculació entre la religió dominant i el poder. Barnavi explica, pedagògicament, que el fonamentalisme és una lectura particular de la religió i que el fonamentalisme revolucionari   és una lectura totalitària de la religió. El fonamentalisme revolucionari al que es refereix l’autor redueix la complexitat de la vida a un únic principi explicatiu, la religió, excloent de tots els altres. La laïcitat, mecanisme polític de gestió de la complexitat, és, doncs, el principi oposat radicalment al totalitarisme que nega la complexitat.

 La civilització ha avançat a mida que els éssers humans han reafirmat el valor de la consciència sobre l’obediència, des de la lliçó a la humanitat de Martín Luter a la Dieta de Worms. Això ha permès, progressivament, que el ciutadà organitzi la seva vida d’acord amb les lleis de l’Estat laic i democràtic, sense donar comptes a cap Església,  el que autoritza a afirmar que, amb independència de cada modalitat jurídica nascuda de la Història, a Occident regna un divorci absolut entre les esglésies i els estats. Això és el que condueix Barnavi a qualificar el laïcisme com la sort d’Occident, doncs, com diu ell, al cap i a la fi, Erasme va vèncer Savonarola.

 Però la civilització s’ha aturat a aquells llocs a on els inquisidors continuen imposant l’obediència cega al poder clerical dels súbdits en general i dels càrrecs polítics en particular, als qui es nega la potestat de legislar autònomament o de legislar en absolut i la potestat d’administrar justícia. Aquesta és la situació a una bona part del món àrab-musulmà, excloses les elits polítiques o econòmiques, que viu en un immens gueto desvinculat de la resta del món. De l’edat d’or   musulmana entre els segles IX i XIV, llum de la ciència mundial a on un dels fars era Córdoba, hem passat a una distància infranquejable entre l’Islam i la modernitat científica. L’islamisme, l’Islam integrista, d’inspiració wahhabita, transformat en ideologia política, és avui el sostenidor de la unitat entre el poder polític i la comunitat dels creients, es a dir, l’obstacle al progrés i a la llibertat. 

El missatge de l’autor rumano-israelià ens compromet a la reflexió i a la rehabilitació de l’herència de la Il·lustració: a la intolerància contra el sectarisme religiós, contra la  incitació a la violència, contra la submissió de gènere i en favor de l’autonomia de la ciència i de la consideració de la religió com un tema subjecte a la lliure elecció de les persones. El llibre mereix ser llegit per a posar en dubte moltes de les nostres conviccions i revisar críticament alguns plantejaments.

 

[Publicat a Espai de Llibertat, número 51, tercer trimestre de 2008, pàgines 46-47]

Gabriel Plana i Gabernet: Josep Roca i Galès, Fundació Roca i Galès – Cossetània edicions, Valls, 2007 (79 pàgines).

Gabriel Plana (Barcelona, 1951), doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, dialoga en aquest llibre amb la persona i l’obra de Josep Roca i Galès (1828-1891), el que dona com a resultat una biografia viva del personatge. La seva vida i la seva activitat política es descriuen com les dues cares d’una mateixa moneda, doncs, efectivament, Josep Roca basteix el seu projecte vital sobre l’acció al servei dels seus conciutadans. Aquesta acció es traduiria en una militància optimista pel progrés articulada, sobretot, en la promoció del cooperativisme, qüestió central del treball biogràfic de Plana. L’autor no defuig tampoc l’enfrontament entre el proteccionisme de Roca i el lliurecanvisme, contraposició que explica, a més, la dialèctica Barcelona-Madrid durant més d’un segle. El missatge de l’autor va més enllà de portar-nos la vida d’un home excepcional i ens trasllada la concepció del cooperativisme com una opció de vida, l’associació, nascuda de la fraternitat política i llavor del federalisme integral defensor de la pau i del diàleg com a formula de superació dels conflictes. Certament, Roca demostra sovint al llarg de la seva actuació primer com obrer i desprès com empresari el valor de la conciliació entre parts oposades per bastir solucions d’equilibri entre els interessos. De la mateixa forma, exemplifica la força expansiva del cooperativisme en la seva opció política republicana i en la seva pròpia fe en l’educació i en l’acció com fórmules de transformació i de millora social. Plana té l’encert de transmetre al lector aquestes vivències no només com un exercici històric sinó com la incitació a revisitar el passat per aprendre avui de les seves lliçons. Al descobrir-nos un Josep Roca envejablement actual, paradoxalment molt desconegut, Plana ens fa recuperar una part de la nostra història col·lectiva i activa així la nostra memòria, en el millor sentit d’aquest concepte: la reconstrucció dels llaços que ens uneixen a una llarga cadena d’homes i dones que ens han llegat el millor d’ells mateixos.  

Escrit per a Cooperació catalana [i publicat al número 310, maig de 2008, pàg. 20]

 

La guerra
Antonio Machado. Denes, València, 2005.

Recull d’articles i poemes escrits enmig de la Guerra Civil, publicat per Espasa-Calpe l’any 1937, i desaparegut de totes les recopilacions posteriors,  Jaume Pont recupera, en una pulcra edició de Denes, les paraules d’Antonio Machado als seus conciutadans defensors de la República. El poeta, ja vell i malalt, es mantindrà fidel a l’Espanya que anomena cervantina, la genuïnament popular, gens catòlica, en el sentit sectari de la paraula, sinó humana i universalment cristiana; al mateix temps que combat l’Espanya que titlla de calderoniana, barroca i eclesiàstica. L’humanisme d’Antonio Machado és com el de molts dels seus contemporanis d’inspiració simbòlica crística – paraula que no figura al diccionari, però que esrefereix al Crist com a home i no com a Déu, a la llegenda cristiana– i al mateix temps radicalment anticlerical. Trobem aquesta opció filosòfica entre una part dels iniciats en la francmaçoneria a finals del XIX i començaments del XX, com un altre del homes fidels a la República fins al darrer dia, Odón deBuen.

Critica Machado el senyoritisme que es complau a ignorar la insuperable dignitat de l’ésser humà. I ens dóna una clau per a debats d’extraordinària actualitat, com el d’alguns conceptes continguts al projecte de nou Estatut: “un pueblo es siempre una empresa futura, un arco tendido hacia el mañana”, doncs vivim cap al futur, davant una inesgotable caixa de sorpreses, “que el más hondo y veraz sentimiento del hombre es su inquietud ante la infinita imprevisibilidad del mañana”.

Humanista demòcrata, el combat antifeixista el porta a adreçar un discurs a les joventuts socialistes unificades l’u de maig de 1937. Critica els joves vells que alimenten el feixisme en parlar dels “jóvenes pervertidos por la vejez: ratas de sacristía, flores de patinillo, repugnantes lombrices de caño sucio”.

Humanista demòcrata, com deia, saluda amb respecte els joves socialistes unificats i, a l’hora que afirma no ser ni haver estat mai marxista, veu amb claredat el socialisme, com a forma de convivència humana basada en el treball, en la igualtat dels mitjans concedits a tots per realitzar-lo i en l’abolició dels privilegis de classe, és una fase inexcusable en el camí de la justícia.

Un altre llibre que es llegeix amb rapidesa i amb delectació, completat per un munt de dibuixos de José Machado, una lliçó per a l’eternitat d’un home que veu darrere de totes les grans traïcions l’estupidesa de l’Iscariot.

Publicat a Espai de Llibertat, núm. 41, primer trimestre de 2006.

El aventurero cuerdo. Memorias (1977-1981)
Mario Onaindía. Espasa, Pozuelo de Alarcón, 2004.

Mirando atrás. De las filas de ETA a las listas del PSE
Teo Uriarte. Ediciones B, Barcelona, 2005.

El segon volum de les memòries de Mario Onaindía i les memòries del seu amic Teo Uriarte vénen a contribuir al coneixement (tan difícil!) de l’Euskadi més actual, des del discurs polític de dues persones extraordinàriament honestes que descobreixen el significat de la tradició liberal en la construcció d’una societat democràtica. Onaindía i Uriarte, militants antifranquistes, condemnats a mort a Burgos com a membres d’ETA l’any 1970, amenaçats pels assassins de la banda fins al darrer dia d’Onaindía (amb escolta a l’hospital on va morir de càncer) i havent vist la mort  de tants amics seus, eliminats per les seves conviccions democràtiques.

El lector català laic i progressista farà bé de llegir l’experiència vital d’aquests dos homes d’esquerres, que beuen de joves en les fonts del nacionalisme, del catolicisme i del marxisme-leninisme, per militar en la seva maduresa en la social- democràcia, i condemnar radicalment el nacionalisme foralista i segregador del PNB i dels seus companys de viatge. L’habitual distància  dels catalans respecte al que succeeix a Euskadi, una certa simpatia per tots els colors del verd que cantava Raimon i, fins i tot, la recent dèria de reivindicar el concert econòmic foral com la darrera innovació política, es posen seriosament en qüestió després de llegir la difícil vida quotidiana de dos demòcrates en un entorn hostil. De dos homes que, el dia de la mort del seu amic Fernando Buesa, van haver de patir amb indignació no continguda com els militants del PNB sortien al carrer a defensar Ibarretxe, en comptes de plorar la mort del seu conciutadà, o de guardar un silenci respectuós.

Onaindía i Uriarte denuncien la tradició anti-il·lustrada del nacionalisme basc i la seva impermeabilitat a la revolució francesa i a les seves conseqüències en la construcció d’un món basat en l’humanisme i no en la raça o en la religió. Tenen raó. L’herència de Sabino Arana és una forma terrible de feixisme i de terror, de neteja ètnica per la mort o per la por, de foment -des del bressol- de l’odi a l’estranger, que constitueix el pitjor enemic de la república i de la pau. El diàleg, el famós diàleg del que parlava Ernest Lluch –mort per la gent amb la que volia dialogar–, el diàleg que, sovint, reclamem des de Catalunya com un instrument de mediació, només prosperarà el dia en què una majoria de ciutadans d’Euskadi no solament abandoni qualsevol temptació de segregació entre “ciutadans” i “nacionals” (la proposta balcanitzadora del pla Ibarretxe), sinó que es congregui en el si d’una república d’iguals. O, dit d’una altra manera, el dia en què els conciutadans d’Onaindía i de Uriarte segueixin els passos del camí intel·lectual proposat amb la seva vida i el seu exemple per aquests dos homes bons.

Publicat a Espai de Llibertat, núm. 40, 4rt trimestre de 2005.

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog