You are currently browsing the category archive for the ‘2016-2020’ category.

Reduir les garanties parlamentàries, abreujar els terminis, imposar rodets, permetre canvis sobtats de l’ordre del dia, menysprear les minories i transformar una cambra legislativa en titella de l’Executiu… a on he vist que es feia?

Quieren quitar el busto de Samaranch de la Casa Consistorial (de los periódicos)

Nunca le tuve simpatía alguna a Juan Antonio Samaranch. Fue un falangista trepador, un lacayo de Franco, un cómplice de la dictadura y un turiferario del Régimen al que sirvió para servirse a sí mismo. Un personaje que se ponía el uniforme blanco de Falange y la camisa azul en 1974, ¡cuando hasta Fraga parecía un liberal comparado con él! Pero la Historia no puede alterarse: su presidencia del COI y su alianza con Serra y Maragall permitieron la celebración de los Juegos de 1992. Y sin aquellos Juegos hoy Barcelona sería distinta, más pobre, más sucia, menos capaz de realizar políticas públicas y de contribuir a la creación y a la distribución de riqueza. La Historia fue así y está justamente representada en un busto que ha de permanecer. Sin que ello signifique comulgar con ruedas de molino.

Es típic de l’extrema dreta tractar d’insultar a algú trobant-li un avantpassat franquista o col·laboracionista. Es típic d’alguns cretins pretesament d’esquerres tractar de desqualificar a algú per venir d’una família burgesa. Uns i altres s’han saltat a l’escola el tema de la Il·lustració. I no saben que només cada persona és responsable dels seus actes.

El meu professor de “Sociologia regional i urbana” explicava que Barcelona pertanyia al sistema de ciutats de París. Porto París al cor per mil motius. Molt més importants que aquest. Però m’agraden les seves terrasses. I m’agraden les terrasses de Barcelona. I que la gent faci l’aperitiu o xerri o deixi passar el temps a una terrassa. I no crec que això sigui privatitzar l’espai públic, perquè l’espai públic és un concepte abstracte que reivindica el nostre dret a l’emancipació sense tuteles. I els carrers no són un concepte, són una realitat, que mereix oferir totes les possibilitats de gaudir-ne.

I believe in an America where the separation of church and state is absolute, where no Catholic prelate would tell the president (should he be Catholic) how to act, and no Protestant minister would tell his parishioners for whom to vote; where no church or church school is granted any public funds or political preference; and where no man is denied public office merely because his religion differs from the president who might appoint him or the people who might elect him…

September, 12, 1960

No cabe considerar nulos los acuerdos de aprobación de las cuentas anuales correspondientes al ejercicio social de 2009 y ampliación de capital , por infracción del derecho de información del socio (art. 51 de la LSRL, 2/95, de 23 de marzo ) pues, no siendo este derecho ilimitado (SSTS, 26-02-2001 ; 16-12-2002 ; 8-05-2003 ; 13 y 17-02 y 20-09-2006 , las circunstancias concurrentes en el caso sometido a nuestro enjuiciamiento lo impiden y en tal sentido se interpretaron por la Jueza ” a qua”.

 

De una sentencia de la Audiencia Provincial de Lugo. A pesar de lo mal que suena, la expresión es impecable y la declinación, correcta.

Cuando nací, en casa estaban suscritos a LA VANGUARDIA. Llevo, por tanto, 59 años de suscriptor-hijo o de suscriptor titular. Aprendí una buena parte de mi castellano con ella. Por eso me duele observar en la edición de ayer:

  • La corrupción deja a Marbella con las tasas más altas de España (portada).
  • Las declaraciones revelan que el ‘premier’ recibió un regalo de su madre de 200.000 libras libres de tasas (página 4).
  • En la renta de 2011, tuvo que abonar más tasas (página 4).

En realidad, en la primera frase, las tasas deberían ser tributos, dado que el artículo se refiere al conjunto de la fiscalidad municipal y no a la especie concreta de las tasas. En la segunda y en la tercera, el término correcto sería impuestos. ¿Libras libres? Mejor, Libras exentas La definición de tasa del Diccionario de la RAE coincide con su concepto jurídico. Impecable. Las tasas de los dos artículos citados quizás son una mala traducción del inglés taxes. Injustificable.

Y “regalo de su madre” es también una traducción de “gift”, pero nadie usaría aquí esta expresión, sino la jurídicamente correcta de “donación”.

Benvolgut fillol, estimat Fabián,

 

El càncer del nostre sistema representatiu són les llistes tancades i bloquejades. L’exemple més recent, l’ascensió i caiguda de l’Alcalde de Girona, un complet desconegut pels seus electors. El seu trànsit del no res a la derrota total posa de relleu com cal recuperar amb urgència les relacions entre electors i electes. Aquesta relació queda subratllada a la prohibició de mandat imperatiu pels membres de les Corts generals continguda a l’article 67.2 de la Constitució. No elegim diputats, però, votem partits. No apel·lem a la consciència del diputat, ens hem acostumat a l’autoritat del cap de files. Hem fet envellir entre tots la nostra democràcia, a força de deixar-la segrestar pels secretaris generals o presidents dels partits. En aquest marc, les contradiccions entre el teu pensament i el del teu partit seran constants. Per això va abandonar el professor Bricall el Parlament: si li devia l’escó al PSC havia de votar amb el PSC, però sovint això entrava en contradicció amb les seves idees. Solucions? O bastim un sistema de responsabilitat de l’electe davant els electors o continuem amb l’espectacle de diputats que ni saben el que voten perquè només es fixen en els dits del seu whip. En realitat, la solució veritable passa per recuperar l’autonomia del diputat i treballar de valent per mantenir la cohesió del grup via la construcció del consens. Nosaltres, ens hem quedat amb el pitjor de tot: un parlament  format per escalfa-seients a on és inútil pensar, més enllà de fer-ho per justificar els vots que ens semblin més injustificables.

 

En aquest marc, votar segons les instruccions forma part del sou. Votar d’acord amb la consciència només és la porta de sortida d’una cambra controlada. Catalunya hagués pogut tenir una Llei electoral que permetés aquesta comunió entre els ciutadans i els seus representants. Entre tots, hem acabat per no ser capaços ni de fer una llei electoral! En aquest marc, no és possible retreure’t per haver votat això o allò. Però un dia, a tots els nostres representants, de dreta a esquerra, sí que us haurem de demanar comptes per no haver fet una Llei que convertís als equips ben organitzats de titelles en portaveus de les preocupacions i desitjos de la gent.

 

Ah! Els concerts? La segregació de gènere? Ho va explicar ahir un llarg programa de la TV governamental: els concerts formen part de la Història de Catalunya contra el Franquisme; les escoles religioses han fet sempre un servei molt gran al país; la divisió entre nens i nenes és un petit accident minoritari sense transcendència. Aquesta és la doctrina oficial retransmesa en prime time. Els laic, els republicans, els militants per una Ciutat de ciutadans, no veurem mai l’escola pública com l’eix vertebrador del país, perquè una part substancial de la classe mitja no vol ni pensar que els seus fill es poguessin trobar algú de classe baixa, i molt menys a un emigrant. La votació de l’altre dia? Irrellevant! La proposta va ser per a la galeria, la votació per a defensar els interessos dels qui menyspreen la igualtat; la moció posterior, una forma de penediment públic francament hipòcrita.

 

Cap raó per a la preocupació. Som així. Cap raó, tampoc, per a una esperança republicana.

 

Fraternalment,

 

JF

Xavier Vidal-Folch, hoy, en EL PAÍS, lamentablemente, tiene toda la razón del  mundo. En 35 años de autonomía, hemos despreciado el proyecto del presidente Tarradellas, que comenzó a gestar, el profesor Bricall, y nos hemos conformado con la mediocridad: El pujolismo pudo optar entre generar unos altos cuerpos de calidad propios, o enviar cachorros becados a formarse e infiltrarse en los ajenos exigiendo a cambio servicios a la Generalitat durante un plazo. No hizo ni lo uno ni lo otro. Prefirió actuar como agencia de colocación de segundones, arribistas y otros inútiles (alguno eficaz se coló), siempre que fuesen dels nostres.

 

 

Com una lletania, molts amics independentistes escriuen “un país a on els que posen urnes han de passar pels Jutjats com a imputats no és una democràcia”. La frase, escrita o dita així, genera una innecessària confusió.

En efecte, posar urnes és una activitat innòcua. Es fa cada dia a les institucions, a les universitats, a les associacions. Posar urnes és un mitjà. No és la única forma de votar, però és una d’entre les possibles.

Però no totes les qüestions són susceptibles de ser votades. Alguns exemples de coses que no han de ser sotmeses a votació:

  • La supressió del límit de mandats a aquells països a on existeix, per tal de permetre la continuïtat d’un líder carismàtic.
  • La segregació racial.
  • La reintroducció de la pena de mort.

 

En altres casos, convé que certes coses no es posin a votació:

  • La reducció de la càrrega fiscal.
  • L’exclusió a certes persones pel seu origen dels drets de ciutadania.
  • La decisió sobre la culpabilitat del reo (excepció feta del jurat o tribunal).
  • La recuperació de la cadena perpetua.

En els primers casos, i en altres del segon grup, resultaria natural que qui posés les urnes hagués de passar pel Jutjat!

En general, qui incompleix l’ordenament jurídic ha de passar pel Jutjat. La civilització funciona d’aquesta manera. Si algú ha incomplert una norma i ho ha fet per una raó superior, el que ha de fer és explicar-ho. En algunes ocasions, el combat per un ideal requereix passar per aquest tràngol, fins i tot rebre una condemna. El que no té sentit és creure que l’incompliment de la norma és innocu. Això seria la fi del Dret.

 

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog