You are currently browsing the category archive for the ‘Necrològiques’ category.

Johan Cruyff ha mort. Ell era, és, una de les millors persones que he conegut. I un amic fidel. Em traspassa el dolor. 

Nascut a Amsterdam el 25 d’abril de 1947. Mort a Barcelona el 17 de març de 2016.

 

 

No tinc paraules. Però paga la pena recordar-ne les seves a una entrevista singular que li vaig fer amb el Vicenç Molina:

http://blog.ferrerguardia.org/2010/09/johan-cruyff/

 

Gloria y Angelita, mi madre y la suya

Gloria y Angelita, mi madre y la suya

De improviso, quizás con algún imperceptible aviso previo en los días anteriores, ha fallecido José Ignacio Navarro Mas, a quien todos llamaban Nacho. Entre los primos Llaquet, los nietos de Salvador, Ángeles, Pilar y Leonor, los nacidos a finales de los 50, María José, él y yo éramos los mayores y siempre nos llamábamos por la versión completa de nuestros nombres. Jugábamos en casa de Pilar y de Leonor, y alguna vez en la torre de Salvador en San José de la Montaña, en aquellas tardes dominicales de los sesenta. O en la Gran Vía, en casa, durante la cabalgata de Reyes. Nuestra infancia nos unió para siempre. Estudió en el Liceo Francés, lo que le daba un toque de modernidad laica, y cantaba a Georges Moustaki con acompañamiento de guitarra. Coincidimos en Pamplona,  al menos, durante un verano, quizás el de 1974, en los tiempos de creación de la Junta Democrática. Nunca, ni entonces, ni después, hemos hablado de política, salvo de su militancia en el Partido Demócrata, durante los semestres en que impartía sus clases en la Universidad de Illinois. Tampoco hemos hablado de religión durante los últimos cuarenta años. Distintos en casi todo, desde la forma de vestir  (él, informal; yo, formal) hasta las convicciones filosóficas (él, del Opus Dei; yo, de la estirpe de Caín), él de Ciencias y yo de Letras, no ha habido nada capaz de separarnos, y quizás podría decirse de nuestra amistad: virtus junxit mors non separabit. Profesor Titular de Arquitectura de Ordenadores e Investigador en el Centro de Supercomputación, vivía a caballo entre la Universidad Politécnica de Catalunya y su alma mater norteamericana. La comida de Navidad congregaba a nuestras respectivas familias y él ha mantenido incólume el trato cariñoso y frecuente con mi madre. Hoy ella le llora como si de un hijo se tratara. Y yo le rindo este postrer homenaje, como primo, como el hombre bueno que nunca dejó de ser y como el universitario ejemplar cuyo recuerdo nos acompañará siempre.

 

Dels capellans que vaig conèixer durant la meva adolescència de col·legi d’elit, Josep Maria Pujol representava el contrapunt de la franquesa descarnada de qui volia fer-te tocar de peus a terra. Sense embuts, amb un llenguatge directe i, quan calia, sense disfresses formals. Devia ser difícil tractar amb aquella tropa de nens de casa bona i ho feia amb naturalitat i convicció. Com va fer-ho després amb els estudiants del MBA de l’IESE, segons va poder constatar la meva mare, per diverses raons que no són del cas. Sense imposicions, una excepció al seu temps. Amb comprensió pel cas de cadascú. Amb el temps, amb els braços oberts als seus amics que havien arribat a viure al límit, o més enllà, de l’ortodòxia. Recordo be les seves paraules a l’enterrament del J-G. Amb una capacitat d’amor i de tolerància que es va avançar a la predicació de Jorge Bergoglio com a bisbe de Roma. No conec a ningú que no el recordi amb afecte i amb un somriure.

Acabo de rebre la noticia del seu traspàs. Fa uns dies vaig saber que no es trobava be, però el meu subconscient es va negar a registrar-ho. El Narcís era un home bo, una de les poques persones veritablement bones que he conegut. Ens vam conèixer poc abans de l’Assemblea de Tarragona del Consell Nacional de La Joventut de Catalunya a finals de 1980. Ell, militant de la Joventut Socialista, cristià progressista, em va incorporar al seu equip pel període 1980-82, des de la meva pertinença al Moviment de Crítica Radical, un cau d’incrèduls, irreverents i inexplicables “liberals”. Li feia gràcia, no exempta d’estranyesa, al Narcís que existissin liberals d’esquerra. Vam treballar plegats sense una discussió. El Consell no tenia diners i el Narcís va ser “alliberat” pel PSC per a poder tenir dedicació exclusiva al Consell. Per si algú ho dubtava, aquesta és un altra proba de que el país l’hem bastit entre tots… Vam maldar per la pertinença internacional del CNJC i per la creació del Consell de la Joventut d’Espanya. Ell va presidir l’assemblea constituent el 1984, si no recordo malament. Vam participar junts a “Joventut i Societat” i la creació de la Fundació Ferrer i Guàrdia va ser el resultat d’una tarda de diàleg creatiu entre uns quants amics a casa seva, a Sant Cugat del Vallès, el divendres, 3 d’abril de 1987. Cap de Gabinet del Rector de la UAB, director general de la Fundació Pau Casals, assessor del President Montilla, el Narcís ha servit lleialment al seu país, amb una honestedat i una dedicació heroiques. Si algú s’ha merescut mai una medalla és ell, però imagino que mai es va preocupar d’aquestes coses. Et recordaré sempre, amic.

Ha muerto Ana María Matute… que me hizo “volver” a Mansilla de la Sierra y aprender el castellano y amar una lengua que fue el vehículo de transmisión del liberalismo emancipador del XIX, la superación del carlismo y del absolutismo, un itinerario de libertad. Ha muerto Ana María Matute, una barcelonesa universal, una exponente ilustre de la Barcelona laica y librepensadora, abierta y tolerante, que es la mía. La Ciudad capaz de acoger la diversidad y de hablar en todas las lenguas. Te seguiremos leyendo y haremos que te lean las nuevas generaciones.

“Sin embargo, ningún otro lugar revelaba la solemnidad meticulosa de la biblioteca, que fue el santuario del doctor Urbino, antes de que se lo llevara la vejez. Allí, alrededor del escritorio de nogal de su padre, y de las poltronas de cuero capitonado, hizo cubrir los muros y hasta las ventanas con anaqueles vidriados, y colocó en un orden casi demente tres mil libros idénticos empastados en piel de becerro y con sus iniciales doradas en el lomo”

 

(Gabriel García Márquez: El amor en los tiempos del cólera, Mondadori, Barcelona, 1995, página 35)

In memoriam

LA TIETA

 

La fotografia és a casa, pel 85è aniversari de la tieta Rosario, l’any 2006.

 

L’enllaç porta al text de les meves paraules durant la seva missa – funeral corpore insepulto, dissabte passat al Tanatori de Sant Gervasi.

IMG_0057

DSC_0119SIS ANYS

 

L’enllaç porta a les meves paraules durant l’acte en record de Magí Pont Mestres, seminari de Dret tributari empresarial de la Universitat de Barcelona, 8 de març de 2014, 12:15 hores.

5º ANIVERSARIO MPM – 9 3 2013

El Tío Antonio ha muerto. Aquesta és la raó de que ens haguem reunit avui tants dels seus amics i parents que potser feia molt temps que no ens veiem. I ens hem reunit per compartir el dolor pel seu traspàs i per viure junts aquest moment de comiat.

L’Antonio va ser fill de l’Antonio, un mariner mercant nascut al Pilar de la Horadada, llavors un petit indret oriolà, i ara el municipi més meridional del País Valencià, situat a 41 km de Cartagena a on acabaria vivint una branca de la seva, de la nostra,  família –molt en especial, vull recordar a la Tía Encarnita, de 86 anys-, emigrat a Barcelona al voltant de l’Exposició Universal de 1929. I fill de la Leonor, nascuda a Tolba, vinguda a  Ciutat per a bastir el seu futur amb els seus propis mitjans. I d’aquesta parella, que treballa 24 hores al dia, per tirar endavant un petit garatge al carrer Aragó, neixen la Gloria, l’Antonio i el Luis Miguel. L’atmosfera familiar és la del combat individual per la vida i per un cert progrés material, l’educació a les concepcionistes, als jesuïtes o als escolapis, l’amor per la música, i també l’aprenentatge de la caritat amb els més desvalguts.

L’Antonio, nascut, com ha dit la seva filla Èlia, el 1935,  aprèn a enraonar a Tolba, a on passaria els tres anys de la guerra,  de la seva àvia, Mamàngela, la cap de família de Casa Sarrà, i per això la seva llengua serà des del primer dia el català. A mitjans dels setanta em regalarà Què cal saber de Catalunya de Ferran Soldevila, deuria pensar que em calia, un referent de catalanisme obert, el mateix que ell considerarà propi tota la seva vida.

Format a Alemanya, com el seu germà Luis Miguel, el llegat de l’estimació per aquest país gran de l’ Abuelo Antonio i també de la seva lluita per la bona educació del nois. L’Abuelo, un home bo, un home extremadament bo, maldarà per l’educació dels seus dos fills barons i traurà a l’Antonio de la mediocritat fosca de l’autarquia i dels inicis del pla d’estabilització, enviant-lo a Alemanya, a estudiar, a fer amics veritables i permanents i a aprendre a treballar. L’Antonio fill, per la seva banda, s’encarregaria que el Tío Luis Miguel, seguís els seus passos, com ens ha explicat ell mateix fa uns moments.

Els dinars de Nadal a Gran Via, els de Reis, a Aragó, aquell matriarcat de l’ Abuela Leonor i de la seva filla gran, Gloria, la meva mare, les tardes de diumenge dels germans Llaquet, … es barregen als meus records, amb aquell mig mareig del caliu familiar i del vi de la festa autoritzat als nens en les ocasions especials. No dèiem “casa de los Abuelos”, dèiem Aragó, com una referència de proximitat. I al mig, era ell, el Tío Antonio, sempre proper i accessible, lúcid i polemista, un gran conversador.

Als Reis de gener de 1967, l’Antonio li regalà al meu pare un disc, Raimon a l’Olimpia 1966. Sempre recordaré aquestes paraules: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. El vam escoltar com clandestinament. Conservo aquell vinil al Mas Lilou. Era l’època del processament del pare i l’Antonio era oportú, donava en el clau, anava més lluny que els altres que només contemplaven estorats aquells fets arbitraris, però que tampoc entenien que algú proper se signifiqués, el pecat de llibertat dels temps d’unanimisme. I l’Antonio, contrari a qualsevol unanimisme, mestre del dissens, amb el seu gest, deia moltes coses. Com ho va fer, pocs anys després, amb l’Horizonte Español de 1972, de Ruedo Ibérico, portat també de París, a on el pare tenia un cert paper en la denúncia del largo ovillo de l’assumpte MATESA.

Eren també els dies del descobriment i de l’enamorament de la Rosa, a qui el pare dedica, a la primera pàgina del seu llibre Evolución y Diálogo, càlids elogis a la seva bellesa, amb el color vermell del seu bolígraf de quatre colors, el que volia remarcar la importància que li concedia a aquell missatge. L’atzar ha fet que també conservi aquell llibre al Mas Lilou, per raons difícils d’explicar, un llibre que voldria passar-li de seguida a l’Èlia.

Mejía Lequerica, el bastiment d’una nova llar, la Mónica i la Silvia en onze mesos… i quan als volts del moment en que –dit amb paraules de La Codorniz que a l’Antonio li agradava molt-  ja no reina en España un fresco general procedente de Galicia, l’Èlia, al mateix temps que el meu germà Magí… La casa de Cabrera, el somni fet realitat, com ens explicaria una matinada de juliol de 1989, a la Núria i a mi, quan sortia el sol, amb un gin-tonic, la nit del casament de la meva germana Gloria. I més enllà de la casa, la seva definitiva incardinació al Maresme, al costat del mar, on les seves cendres trobaran la deessa de la nit, Nix, i els seus fills, amb el toc suau de Tànatos, i la companyia del seu bessó,  Hipnos, déu del son. Perquè, efectivament, l’Antonio Clemente Llaquet, és mort. Ha arribat al límit final de la seva vida, perquè la vida es defineix per ser, precisament, un espai entre límits. Però la seva mort li ha arribat a l’edat madura, amb plena consciència, i envoltat de l’amor infinit de tres filles estretament unides al seu costat. Ha afrontat el seu darrer viatge –que és com si s’hagués adormit- amb la força de la raó, amb l’acceptació del que és inexorable i amb ganes d’acomiadar-se de les persones estimades. Volia, per exemple, unir-se un cop més, a la jornada de Nadal a casa i ja no va poder fer-ho. I volia, com va fer, dissenyar fins el darrer detall d’aquesta cerimònia d’avui, un desig que hem respectat fidelment.

Els nadals,  en efecte, aquell moment en que l’Antonio ens explicava com havia pujat els esglaons d’una empresa multinacional fins arribar a dirigir-la, com havia creat la seva pròpia empresa, com el seu esperit emprenedor del que parlava l’Èlia, l’havia fet equivocar-se, un dret que només reivindiquen els emprenedors de veritat i a assolir-ne les conseqüències honestament.

Ara que ho penso. He compartit els 54 nadals de la meva vida amb ell. I durant els darrers anys, seia sempre al meu costat i  insistia a explicar-me un munt de coses, des de la seva preocupació per la Política o l’Economia fins a anècdotes de les seves filles. El vespre del casament de l’Astrid i del Pedro el vaig veure cofoi, cada cop que una d’elles se li acostava, durant una vetllada que va ser molt especial per a les tres germanes.

L’estirp de l’Antonio està assegurada, per la força valenta, per la bellesa serena i per la saviesa discreta de les seves filles. He vist els ulls brillants de l’Èlia quan hem recreat junts trossos de la nostra història familiar, una brillantor garantia de que el record de l’Antonio ens acompanyarà sempre a tots i cada un dels que hem tingut el privilegi de gaudir de la seva joie de vivre. La seva vida es projecta en la nostra i assoleix, d’una forma o altra, una dimensió d’eviternitat

N.B. Vaig escriure a ma unes línies per que servissin de guió de les meves paraules al tanatori de les Corts el passat 3 de gener de 2013. Després he tractat de reconstruir el que realment vaig dir i no he pogut evitar afegir algunes idees addicionals. Ara em venen al cap tants records…

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog