You are currently browsing the tag archive for the ‘antinacionalisme’ tag.

http://elpais.com/elpais/2014/07/14/opinion/1405333358_460875.html

 

Un artículo imprescindible de Jordi Gracia en EL PAÍS de ayer: Quien necesita caballeros andantes es, por tanto, la racionalidad democrática que reclama una solución pactada, no el nacionalismo con pulsiones populistas ni de un lado ni del otro.

Anuncis

Avui, a EL PERIÓDICO, Xavier Sardà critica, amb el seu estil i amb encert, que els catalans no nacionalistes estiguin condemnats per alguns a ser uns putos espanyolistes. Penso que d’aquests, n’hi ha, però son l’excepció, afortunadament. Es pregunta l’articulista si no existirà una categoria d’agnòstics aplicable a aquestes qüestions nacionals. Sardà té tota la raó al defensar els qui hem optat per la distància respecte de qualsevol nacionalisme. Es pot ser conservador o liberal, de dretes o d’esquerres, partidari o detractor de l’Estat del benestar sense necessitat de ser nacionalista. De fet, ser nacionalista pot sovint ser un obstacle per exercir plenament la ciutadania, atesa la subordinació que exigeix a una idea que es situa per damunt de totes les altres. Al gener de 1981, vaig comprar-me a París un llibre de Jacques Ploncard d’Assac, Doctrines du nationalisme, Editions de Chiré, 1978. L’autor admirava el conjunt de personalitats estudiades per ell i cridava al lector a treure les seves pròpies conclusions. Els grans nacionalistes del segle XX eren, per  a ell, Edouard Drumont, Maurice Barrès, Paul Bourget, Charles Maurras, Philippe Pétain, Enrico Corradini, Benito Mussolini, Adolf Hitler, José Antonio Primo de Rivera, Ramiro Ledesma Ramos, Onésimo Redondo, Antonio Sardinha i Antonio de Oliveira Salazar. Res a veure, per tant, amb els nacionalistes del segle XIX, irrenunciablement liberals i demòcrates, com Giuseppe Mazzini, John Stuart Mill, Ernest Renan o, amb el seu permís, Francesc Pi i Margall. Vaig pensar des d’aquell moment que la defensa del dret d’autodeterminació individual i col·lectiva, un principi liberal-democràtic, podia dir-se de qualsevol manera, excepte nacionalisme. Iniciat a la política pel professor Trias Fargas l’any 1976, l’ordre de valors d’aquell grup va situar, indiscutiblement, la llibertat per davant de Catalunya. He pensat sempre que els catalans, agredits pel nacionalisme espanyol, hem de respondre amb la intel·ligència de qui es capaç de proposar un món més fraternal en lloc de replicar –amb el significat de repetir, que no figura encara als nostres diccionaris, però que es utilitzat al llenguatge científic i que prefereixo a clonar- els defectes d’un nacionalisme de sentit contrari.

Al meu parer a Catalunya hi ha pocs nacionalistes, però es distribueixen una mica per tots els partits. El nacionalisme és una malaltia, diguem-ne, transversal, en les seves modalitats espanyola i catalana. Es identificable perquè el seu símptoma més aparent és l’odi-al-foraster. El seu remei és la lectura. A una societat civilitzada i madura com la que aspirem a tenir, l’agnosticisme nacionalista és l’oxigen que ens permet respirar la llibertat, no posar-li fronteres al futur i servir lleialment a la Nació.

La patria lejana
Juan Pablo Fusi. Taurus, Madrid, 2003.

Aquest estudi històric de Juan Pablo Fusi, catedràtic de la Complutense i director de la Biblioteca Nacional entre 1986 i 1990, finalitza amb una frase de lord Acton segons la qual la “nacionalitat” no aspira ni a la llibertat ni a la prosperitat, sinó que, si li és necessari, no dubta en sacrificar ambdós valors a les necessitats imperatives de la construcció nacional. La patria lejana no és un assaig de ciència política, sinó un exercici d’història comparada, una anàlisi transversal del nacionalisme arreu del planeta durant el segle passat que dóna molta informació per conduir el lector a una comprensió global del fenomen. Certament, les pròpies característiques de la recerca no permeten aprofundir en cada nacionalisme concret, però és que l’objectiu consisteix a donar una visió de conjunt. La tipologia dels nacionalismes que proposa Fusi és també metodològicament atractiva: el nacionalisme autoritari, el nacionalisme d’alliberament nacional, la crisi dels nacionalismes lligada a la construcció europea, el nacionalisme ètnic i el nacionalisme del post-comunisme. Òbviament, queden fora d’aquest ventall el nacionalisme liberal del segle XIX (Mazzini, per exemple) i les altres ideologies lligades a la construcció de l’Estat nacional.

La meva impressió personal desprès de llegir el llibre de Fusi és que qualsevol nacionalisme -fins i tot aquells pels que es pot sentir més simpatia com els anti-colonialistes- porta en el seu si la llavor de la preeminència de la nació -representada pel partit que s’identifica amb ella- sobre la societat i sobre l’individu. El nacionalisme és, però, una realitat amb la que coexistir, fins i tot amb la que conviure, bo i mantenint una tensió permanent des del lliurepensament en la direcció de desacralitzar la nació i reivindicar l’autodeterminació moral dels ciutadans. O dit d’una altra manera, l’esquerra laica, que no pot acceptar la nació com un dogma, no oposa al nacionalisme un altre nacionalisme, sinó que explora les vies del postnacionalisme possible centrades en l’equilibri de valors de la república i en la intel·ligència constructiva del federalisme.

La patria lejana mereix un bon lloc entre els llibres de capçalera per comprendre els interrogants del món contemporani.

Publicat a Espai de Llibertat, número 30, segon trimestre de 2003.

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog