You are currently browsing the tag archive for the ‘Crítica filosófica’ tag.

L’Associació d’Ateus de Flandes i la Fundació Ferrer i Guàrdia organitzen el dissabte 17 de novembre de 2012 un acte de record del significat de la Ferrerlaan (el carrer Ferrer) de la ciutat de Gent (Gant, en català). Tindrà lloc a les 14:00 hores a la cruïlla de Ferrerlaan amb Bon Beverenplein. Una placa recordarà la condició d’ateu lliurepensador de Ferrer. El president de la Fundació, Joan-Francesc Pont, ha estat convidat a prendre la paraula.

 

 

 

 


Vicenç Molina al número 60 d’Espai de Llibertat:

Van imposant una concepció de la vida i de la societat cada cop més fonamentada en el papanatisme de l’estultícia mediocre de la postmodernitat

El agua se asocia en la astrología tradicional a la sensibilidad y a la emotividad. La astrología no me ha parecido nunca nada más que un entretenimiento, pero he de aceptar que mi personalidad se halla intensamente dominada por la dimensión afectiva. Bebo -y quizás me purifico- en las aguas de las personas a las que quiero.

Mi forma de amar nace del conocimiento, del diálogo, del acercamiento intelectual, normalmente progresivo. Amo porque alguien descubre mi sensibilidad y porque compartimos una intimidad creativa, inteligente y hasta apasionada. Pero mi amor es de agua y no de fuego, nace del afecto y no del ardor o del entusiasmo. Admite desde luego, la pasión, pero intuye que el fuego es efímero y el agua, un río que fluye permanentemente.

El aire es la filosofía, el intelecto, la búsqueda del conocimiento, la conquista jamás conseguida de la verdad, la pequeña victoria de hallar una verdad parcial, el contratiempo inevitable de abandonar las falsas verdades.

This is the paper I have delivered today at the Polish Academy of Sciences, during the joint session with the Spanish Royal Academy of Economic and Financial Sciences:

The Warsaw Speech

Trobo a la meva biblioteca un petit volum de 9 x 7 cm. Editat l’any 1921 per Atenea de Madrid, amb una selecció de “pensamientos” de José Martí (1853-1895), el pare de la independència cubana. En recullo ara només cinc:

1.- ¿Se puede ser hombre y católico, o para ser católico se ha de tener alma de lacayo? Si el sol no peca con lucir, ¿cómo he de pecar yo con pensar?

2.- El Derecho mismo, ejercitado por gentes incultas, se parece al crimen.

3.- Lo que hace crecer el mundo no es el descubrir cómo está hecho, sino el esfuerzo de cada uno por descubrirlo.

4.- ¿Qué es ver la luz y celebrarla de lejos, si se le huye de cerca?

5.- Las religiones todas han nacido de las mismas raíces, han adorado las mismas imágenes, han prosperado por las mismas virtudes y se han corrompido por los mismos vicios.

Un poble de la Segarra. Un divendres de juny. Ha mort el Josep als vuitanta anys. Era un home religiós i una de les seves aficions era cantar al cor de l’Església. El seguici funerari surt de la casa del Josep i poc a poc anem pujant cap al temple un munt de cosins, nebots i altres parents, sobrevinguts, amics i coneguts. Regna un silenci respectuós, de dolor compartit. L’Església de Sant Joan Baptista, plena de gom a gom, no permet que tothom trobi un seient. Un funeral catòlic? Cert, com ho era el Josep i una bona part de la seva família. Entre els assistents, però hi ha alguns musulmans, algun ateu, algun humanista laic i molts descreguts. El públic viu amb naturalitat el pluralisme religiós i ideològic i segueix amb respecte els diferents moments del ritual.

Només una persona sembla insensible al pluralisme i a les diferents creences, increences i sensibilitats presents: el capellà! El seu discurs o homilia es basa en la pressumpció de que tots els assistents són católico-romans i que tots han experimentat una sobtada joia per la mort del Josep, que en realitat no hauria mort sinó només deixat aquest món de misèries per anar a un altre lloc aparentment molt més divertit. Però ningú sembla compartir l’estranya visió del capellà. Més aviat, alguns ploren i tots al sortir s’abracen i diuen sense cansar-se de repetir-ho “és llei de vida!”. La vídua i la filla única, la meva cosina, vesteixen de negre rigorós, el mateix negre de la meva corbata. La gent comparteix el dolor de l’home estimat a qui han perdut. No és una festa, és un comiat. L’únic consol sembla ser recordar, com fan constantment, que “és llei de vida”. El capellà, ignorant i ruc, repeteix frases mal apreses, i aprofita el públic excepcional de la funció del dia. Com un boig proclama que el Josep es viu, mentres tots ploren la mort de l’amic i recorden la seva vida, els seus poemes, els seus cants, el seu treball duríssim al camp, les diades de festa major. El mossèn no ho sap, però el Josep és mort.

A una festa de Baltasar a Babilònia es veu aparèixer una ma misteriosa que escriu al mur uns signes enigmàtics. Cridat el profeta Daniel llegeix aquestes paraules: Mené, mené, tequel, ufarsin [Daniel, V, 25]. Es l’escena que vam utilitzar a finals dels setanta per a un pòster: nomès que Baltasar era substituït per un rei, un papa, un militar i un policia; i la frase misteriosa deia Moviment de Crítica Radical. Ens havíem inspirat en una idea de Cienfuegos Press. I no sé per quina raó avui no he parat fins que he trobat la cita bíblica.

Jamás he sido marxista, ni lo soy, pero rehuso ser anti-marxista.

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog