You are currently browsing the tag archive for the ‘Dret’ tag.

RAED_ContPontLib37

 

Barcelona, 31 de marzo de 2016

 

 

Com una lletania, molts amics independentistes escriuen “un país a on els que posen urnes han de passar pels Jutjats com a imputats no és una democràcia”. La frase, escrita o dita així, genera una innecessària confusió.

En efecte, posar urnes és una activitat innòcua. Es fa cada dia a les institucions, a les universitats, a les associacions. Posar urnes és un mitjà. No és la única forma de votar, però és una d’entre les possibles.

Però no totes les qüestions són susceptibles de ser votades. Alguns exemples de coses que no han de ser sotmeses a votació:

  • La supressió del límit de mandats a aquells països a on existeix, per tal de permetre la continuïtat d’un líder carismàtic.
  • La segregació racial.
  • La reintroducció de la pena de mort.

 

En altres casos, convé que certes coses no es posin a votació:

  • La reducció de la càrrega fiscal.
  • L’exclusió a certes persones pel seu origen dels drets de ciutadania.
  • La decisió sobre la culpabilitat del reo (excepció feta del jurat o tribunal).
  • La recuperació de la cadena perpetua.

En els primers casos, i en altres del segon grup, resultaria natural que qui posés les urnes hagués de passar pel Jutjat!

En general, qui incompleix l’ordenament jurídic ha de passar pel Jutjat. La civilització funciona d’aquesta manera. Si algú ha incomplert una norma i ho ha fet per una raó superior, el que ha de fer és explicar-ho. En algunes ocasions, el combat per un ideal requereix passar per aquest tràngol, fins i tot rebre una condemna. El que no té sentit és creure que l’incompliment de la norma és innocu. Això seria la fi del Dret.

 

http://www.02b.com/…/los-hoteles-de-lujo-se-frotan-las-mano…

La llamada “moratoria” para nuevos hoteles y otros alojamientos -mal llamada por los medios, porque no se pospone el pago de deuda alguna, sino que se suspende genéricamente la toma de decisiones sobre un tema- es una medida de legalidad discutible, porque la Administración no tiene el derecho sino el deber, la potestad, el derecho-deber, de resolver los expedientes. El ciudadano tiene, además, el derecho a impugnar las resoluciones de la Administración ante los tribunales (principio de tutela judicial efectiva). La decisión de no resolver, aunque sea temporal, es muy cuestionable y deja inermes a los interesados. Pero, además, en este caso, los “efectos colaterales” benefician a los que ya están y perjudican a los usuarios… sin hablar de la incertidumbre jurídica generada (principio de seguridad jurídica).

Ahir, a RBA, durant la presentació de les memòries del (meu) professor González Casanova, vaig anotar unes paraules de Miquel Roca: “No he entès mai que l’ambició del present es basi en la crítica del passat”. I unes altres: “No es tracta de canviar una llei que no es compleix per un altra llei que tampoc es compleix”.

Le escribo a una joven y querida discípula, al comentarle un paper que me ha presentado:

Tiene buena pinta. Has de ir aprendiendo, poco a poco, pero con pasos firmes, que el Derecho no se lee, sino que se interpreta; que no se transcribe,  sino que se explica; que no se acepta acríticamente, sino que se dialoga con él.

 Buen primer intento. Adelante. Serás una buena jurista al cumplir los cuarenta y podrás empezar a “crear” Derecho antes de los cincuenta. Pero hay que leer, pensar, estudiar, comentar, criticar, admirar, discurrir. Esto no es un “trabajo”, es una pasión.

Fem constar a una escriptura, al signar el document públic promès  ja fa molts anys pel pare, que la propietat d’un tros  es transmet amb una restricció a l’exercici d’aquest dret, derivada de la voluntat de les parts (ex articles 545-1 i 545-4 del Codi civil de Catalunya), en mèrits de la qual el propietari es compromet, entre altres coses més habituals, a facilitar(…) el gaudi dels fruits de la figuera als venedors i als seus successors… Aquesta restricció de la propietat te el caràcter de dret real limitat atípic.

Poesia i Dret, per respecte d’una tradició familiar, per què no?

Ja no recordem que a finals dels setanta i començaments dels vuitanta el nostre combat no era en favor de l’avortament -un trauma, en qualsevol cas- sinò contra l’avortament clandestí? No era contra la vida sinò, precisament, en favor de la vida, d’una vida en llibertat i harmonia. Un combat contra la hipocresia dels avortaments a Londres o de les pràctiques pseudomèdiques. Un combat, en definitiva, contra el sofriment inútil, contra la desigualtat de tracte i, com dic, en favor de la vida protegida pel Dret.

La despenalització de l’avortament es va fer a Espanya com es va poder, però l’objectiu era incardinar al nostre ordenament jurídic la interrupció voluntària de l’embaràs com una exigència de justícia a una societat adulta i laica.

La mercantilització de les interrupcions ha vingut de la ma de molts factors, alguns dels quals són d’una gran obscenitat, com el cas del metge-objector a la Sanitat pública que practica avortaments a la privada. Les administracions responsables han d’afrontar el tema amb valentia. Però la campanya de l’integrisme catòlic que vivim aquests dies, amb uns mitjans de comunicació desconcertats, és molt més obscena: va adreçada contra l’autonomia moral de les dones, contra la seva dignitat i contra la seva vida.

Publicat a l’Espai de lliurepensament de la Fundació Ferrer   http://www.laic.org

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog