You are currently browsing the tag archive for the ‘Eleccions’ tag.

Noto una certa confusió en els comentaris polítics. A aquest país anomenem “primàries” a les eleccions més o menys obertes a la ciutadania que pretenen contribuir a la designació dels candidats a unes eleccions a les Corts Generals, a una assemblea legislativa o a una entitat local. El cas més recent i notori, la designació de candidat a Alcalde de Barcelona d’ERC. Es una importació més o menys encertada de diversos sistemes existents als Estats Units. A mi em semblen fórmules interesants de participació, poc aprofitades per la nostra manca de cultura en aquest sentit, amb una gran potencialitat de futur.

En cap cas es poden anomenar “primàries” les eleccions que designen els càrrecs d’un partit, el primer secretari en l’exemple del PSOE i del PSC del diumenge passat, per molt que es facin per sufragi universal, directe i secret entre tots els militants d’un partit. No són “primàries” perquè són, simplement, eleccions. Lògicament a aquestes eleccions voten només els afiliats, com succeeix a totes les manifestacions del dret d’associació. Que hagin pogut votar TOTS els militants em sembla un avenç indiscutible i una lliçó pels altres partits.

Una primera anàlisi provisional dels resultats electorals més enllà de la pràctica confirmació de les previsions dels darrers mesos, en un marc de comparació amb 2008 i un augment de l’abstenció de dos punts :

1.- El Partit Popular augmenta en 552.683 vots el seu suport, i passa de 10.2 milions a 10.8. Té un electorat fidel i el conserva, amb un increment lleuger, nascut, sobretot, a Catalunya, a on passa a tenir un paper rellevant que mai li havia estat reconegut. És el guanyador de les eleccions per majoria absoluta i té la responsabilitat de governar. L’electorat, però, no li ha fet cap préstec, sinó que el Partit Popular se sosté sobre els seus suports tradicionals. El seu percentatge augmenta, sobretot,  per la pèrdua dels adversaris.

2.- El Partit Socialista perd 4.315.455 vots: 1 de cada 3 votants socialistes li ha retirat la confiança. Aquest és un fet sense precedents al que no pot donar-se una resposta de manual ni des del Partit ni des de la societat. El Partit Socialista ha perdut les eleccions sense pal·liatius.

3.- Convergència i Unió obté un resultat extraordinari: guanya 234.838 vots, pràcticament 1 votant nou per cada 3 antics. Com va suggerir el propi president Mas, probablement alguns vots siguin prestats, el que, en qualsevol cas, significa una posició generadora de confiança i un repte de fer-ne honor.

4.- Més enllà del fraccionament de l’esquerra de l’arc parlamentari, i de que IU-IC  mereix quasi un vot nou per cada vot antic, es constata la brutal reducció de votants d’aquest espai, que perd uns tres milions de persones… que no trobo si no és al partit de Rosa Díez i a formacions menors…

Què lluny m’he sentit d’aquesta campanya i dels seus no  missatges.

Del debat d’ahir, allò que resulta més inquietant és el somriure del Senyor Rajoy quan parla de coses terribles, com la matança de Madrid. Hi ha temes que només admeten la serietat. El Senyor Zapatero va llençar un conjunt de missatges amb rigor i sense somriures, perquè la xenofòbia del Senyor Rajoy no admetia concessions. Ni tampoc l’anticatalanisme barroer que no distingeix entre la sanció per no retolar també en català -una opció legítima- amb la sanció per retolar en castellà -que seria un disbarat i que no ha existit mai! A aquestes eleccions del diumenge, malauradament, no hi ha equidistància entre dues opcions alternatives. El que hi ha és un combat pels drets humans, la tolerància, la laïcitat i la credibilitat del sistema democràtic.

La veritat és que m’avorreix molt la nostra campanya electoral en curs i que estic seguint amb interès les primàries nord-americanes… però aquesta observació no significa que les campanyes siguin prescindibles. Al contrari. La periòdica compareixença davant els votants requereix l’expressió pública dels programes, el diàleg sobre les diferents opcions, la proximitat entre electors i elegibles. Les campanyes són insubstituïbles, però la seva qualitat depèn de la qualitat general de la democràcia i el nostre bipartidisme estatal  imperfecte és reduccionista, artificial com a resultat de les circumscripcions petites i per comparació amb el multi partidisme nacional, així com no compensat per mecanismes de crítica ciutadana com les llistes obertes o les eleccions primàries. A més, el sistema resta interès al coneixement directe dels candidats i al seguiment de la seva actuació. L’autonomia política dels electes és, pràcticament, irrellevant i aquesta és una circumstància empobridora. Amb més qualitat democràtica tindríem millors campanyes.  

Publicat a Dialogal, Quaderns de l’Associació UNESCO per al diàleg interreligiós, primavera 2008, núm. 25, pàg. 23

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog