You are currently browsing the tag archive for the ‘Federalisme’ tag.

Versió catalana no literal, “corregida i augmentada”,  de l’article publicat a CONTRAPOSICIÓN.ORG

Em pregunta un lector amic si li concedeixo o no rellevància al dret d’autodeterminació i li he promès una resposta meditada. La resposta primera, la més espontània i directa, és que no tinc cap dubte que el reconeixement internacional del dret d’autodeterminació dels pobles és una de les fites històriques en el combat per la dignitat de les persones, de totes les persones. Amb una immediatesa igual, crec també que no existeixen drets absoluts que puguin pretendre prevaldre sobre la resta dels drets o que volguessin prescindir del compliment dels deures. Els drets i els deures es criden mútuament, es necessiten com a dues cares de la mateixa moneda, i els uns i els altres s’han de cohonestar en un equilibri nascut de certs límits infranquejables. Els límits no són fruit del caprici o de la força, sinó una tasca combinada de la Política i del Dret, com ha recordat diverses vegades durant els darrers anys la Professora Encarna Roca, Magistrada del nostre Tribunal Constitucional.

La reivindicació del dret d’autodeterminació és pràcticament absent avui al debat sobre la continuïtat de Catalunya a Espanya. Quan si va tenir el tema una importància gran va ser durant el període comprés entre 1976 i 1978. CDC i el PSC en feien referència. El PSC, de forma molt explícita, al conegut com  pacte d’abril de 1977. Paga la pena recordar succintament com es va plantejar aleshores la qüestió. Es tractava de recuperar la nostra tradició constitucional estroncada pel Nou Estat franquista, des de l’Estatut de Baiona de 1808 i la Constitució de Cadis de 1812 fins a la republicana de 1931 (inclòs l’Estatut de 1932). Calia recuperar el bo i millor de cadascun dels nostres textos constitucionals i fer-ho a la llum del Dret comparat. Les plataformes democràtiques creades des de 1974 van incloure sempre als seus documents i a les seves negociacions la qüestió catalana, en la línia del Pacte de Sant Sebastià de 1930. En els moments previs a 1931 i a 1978 el dret d’autodeterminació de Catalunya, de l’accés al seu autogovern, és indubtablement present, malgrat que es tracti, com ha destacat el Professor Santiago Muñoz Machado, d’una “autodeterminació interna”, que no havia de tenir com a conseqüència la separació d’Espanya, sinó la lliure determinació de la forma de vinculació amb l’Estat.

Catalunya, part integrant d’Espanya, com a resultat d’una Història que no es pot resumir aquí, expressa mitjançant el sentit majoritari dels seus partits polítics, el desig de que l’Estat, l’organització política de la nació, aculli el reconeixement de la seva autonomia política. Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia!, es a dir, desmantellament del franquisme, perdó lògic i raonable dels qui havien combatut contra ell i construcció d’un sistema de democràcia liberal, amb distintes “llengües espanyoles”, orientat vers una socialdemocràcia de tall europeu occidental (Estat social) i amb un “model obert” de desplegament de l’autonomia de les nacionalitats i regions. El pacte de 1978 es basa, sense lloc a cap dubte, en la trilogia de les nostres manifestacions d’aquell temps d’il·lusió política i suposa, a més, el compliment del que CDC i el PSC, acompanyats del PSUC, volien. Les hemeroteques en son la prova. Amb alguns dels meus amics no ho vam entendre així l’any 1978 i ho vam fer públic als diaris, però ens van fer callar altres bons amics que avui reclamen la independència. Els reticents de 1978 vam deixar de ser-ho aviat: la Constitució i l’Estatut eren dues formidables eines en la defensa dels drets humans, en el conreu de la cultura de la pau i en la experiència inèdita pels qui havíem nascut després de la guerra de l’exercici de la democràcia i de la seva enorme potencialitat de canvi. Per posar només un exemple dels combats democràtics als que vaig contribuir com a jove activista: la llei del divorci de 1981, que enllaçava amb la republicana de 1932! 1978 veu el  renaixement de les Espanyes que s’autodeterminen en el doble sentit del que ja no volen sofrir mai més (el poder autoritari, la repressió, el silenci, la ignorància, l’explotació, el centralisme, la dèria d’unanimisme, la religió nacional) i del que sí volen viure des d’aquell moment (els valors superiors de llibertat, igualtat, justícia i pluralisme, vertebrats pels principis d’unitat, autonomia i laïcitat).

La Constitució, com vam descobrir de seguida, per exemple amb les primeres sentències del Tribunal Suprem sobre el dret d’associació de l’any 1979 o amb el reconeixement efectiu del dret a l’objecció de consciència al servei militar, ha estat i és un instrument perfectament vàlid per a gestionar l’exercici de la Política i regular la producció del Dret, un instrument que no es pot considerar exhaurit de cap manera, perquè no ha assolit cap dels límits que la unitat, l’autonomia i la laïcitat imposen a la implantació dels quatre valors superiors esmentats. La legislació ordinària de les Corts o de les assemblees legislatives i el Govern de l’Estat o de les Comunitats Autònomes poden ser millors o pitjors. Seran, per descomptat, millorables, això sempre. Però que arribin a ser en alguns casos, francament, dolents, només afecta la crítica de les coses ordinàries, sense afectar per res el judici sobre el marc general, les regles del joc, que han de tenir una vocació de permanència.

Les crítiques al mal govern no són susceptibles de justificar la secessió d’una part d’Espanya, com ha volgut ser defensat des de l’evocació de John Locke y de la independència americana. Per una raó molt senzilla: el govern avui es troba distribuït entre el Govern espanyol i el Govern català i la representació (no taxation without representation) també està distribuïda entre les cambres legislatives corresponents. Si existeix representació (doble en aquet cas) i govern, la censura del mal govern ja té tots els canals per a ser expressada, el que manté tancada i barrada la solució de fugir, que només s’obriria si no existissin ni el Parlament ni la Generalitat de Catalunya.

Estic íntimament convençut de que avui un nou text constitucional (espanyol o català) ens faria retrocedir en temes com el reconeixement i l’exercici dels drets, la regulació i l’exigència dels deures, la protecció de les persones com ara individus, treballadors o empresaris, emigrants o refugiats,…  L’article 21.2 del vigent Estatut de Catalunya és un exemple de retrocés en l’aplicació del principi de laïcitat, al consagrar un dret a rebre ensenyament religiós a l’escola pública que no apareix a cap altra norma de primer rang del nostre ordenament jurídic, excepció feta del Concordat amb la Santa Seu… Penso, també, que molts dels polítics que avui s’han llençat a proposar canvis legislatius, fins i tot constitucionals o dels tractats europeus, ho fan sobretot per dissimular la seva incompetència a l’hora d’afrontar els problemes reals de la gent.

El dret d’autodeterminació, com deia, és rarament emprat al lèxic polític actual. Es notori que no es invocat per la coalició electoral formada entre Convergència i Esquerra en les seves propostes adreçades a les eleccions al Parlament de Catalunya, malgrat que el seu programa monotemàtic se centri a la consecució de la independència. Això és fruit, si es pot disculpar el meu atreviment, de la simplificació del debat polític, ja no cerquem el fonament d’un dret, sinó que perseguim el compliment d’un designi, qualificat oficialment com a “transició nacional”, encarregada fins i tot a un organisme públic finançat pels contribuents. La transició nacional sembla una reedició, ni que sigui per una analogia forçada, de les transicions fetes des de 1976, la sindical, que va ser la primera, la política, la territorial i la religiosa, entre altres que es podessin entendre d’aquesta manera. L’aliança entre nacionalistes clàssics i neoindependentistes (en la que els primers controlen l’estètica, l’atmosfera i els mites fundacionals, sense deixar d’aportar en alguns casos la preferència pel ius sanguinis) es troba còmoda amb la reducció del seu capteniment a una transició “líquida”, dirigida des del Govern català, amb un suport popular canalitzat via algunes entitats concentrades a una tasca de lobby de gran duresa i perceptores d’un preu polític molt alt per la seva agitació i propaganda, que permet prescindir, precisament, de la raó i del sentit del dret d’autodeterminació.

En realitat, els apologetes  de la independència han enfosquit al servei dels seus interessos la claredat dels principis bàsics del dret d’autodeterminació, per a admetre com a vàlida, exclusivament, la proclamació de la independència. L’enfrontament de propostes inacceptables amb negatives barroeres ha situat la independència com a panacea per a molta gent. I Panacea sempre ha estat una deessa adorada i desitjada, malgrat que en aquest cas hagi estat encadenada al servei d’una causa i no a la curació veritable de les malalties. De nou, una creença religiosa, ni que sigui, com passa sovint, manipulada,  per damunt de la racionalitat política.

No és menys cert, en qualsevol cas, que entre 2012 i 2015, substancialment s’ha donat a la llum un concepte polític nou, el “dret a decidir”, que s’ha volgut distingir clarament del dret d’autodeterminació. El Govern espanyol ha ajudat decisivament a l’èxit de l’expressió, perquè la seva estultícia a l’hora de dissenyar polítiques inspirades pels principis d’unitat, d’autonomia i de laïcitat ha estat de tal nivell que ha facilitat l’extensió de la idea de que “no ens deixen decidir”. Es irrellevant si la frase no té complement directe i que un verb transitiu el necessiti si vol expressar algun significat. El dret a decidir és una frase incorrecta en català i en castellà transformada en un ariet de us fàcil i d’acceptació senzilla, perquè la seva manca de contingut permet que cadascú l’ompli amb el que més li convingui. Es com al cantar “Auld Lang Syne”, que en versió catalana s’ha titulat “L’hora dels adéus”, en el comiat d’una reunió internacional: cadascú diu una cosa diferent, però es genera una emoció compartida…

Per a un jurista laic com jo, que considera definitivament superats els postulats del Dret natural i que defensa el positivisme jurídic sota el criteri rector del que la consciència social considera correcte, sembla evident que ni el dret d’autodeterminació ni el mal anomenat dret a decidir es troben avui reconeguts a una norma, raó per la qual, com a tals drets, no existeixen. I no només no existeixen, sinó que la Constitució espanyola els considera superats quan estableix com a principis els d’unitat, autonomia i laïcitat. Les previsions internacionals al respecte no resultarien mai aplicables a Catalunya en la seva situació actual, dotada d’un Parlament i d’un Govern nascuts de la periòdica convocatòria dels ciutadans a les urnes i titulars de la pràctica totalitat de les competències possibles.

El dret d’autodeterminació no està regulat, però, si ho fos d’alguna manera, seria just el seu exercici no per a la reforma de la Constitució sinó pel seu trencament? Des del meu punt de vista, no, no seria just. Constituiria una deslleialtat envers la resta d’Espanya i envers aquella part dels ciutadans de Catalunya que no desitgem obrir aquesta escletxa. Com ho seria, de deslleial, també amb la resta de la Unió Europea que Espanya o una part integrant  volgués abandonar-la. La convivència genera drets, però també deures, i més enllà dels uns i dels altres, expectatives legítimes. No seria equitatiu defraudar-les.

De tot el que he dit no es pot despendre que les aspiracions d’autodeterminació o de decidir sobre l’organització de les coses, per molt que  no siguin un dret avui a Espanya, hagin de quedar condemnades a l’ostracisme o no puguin ser promogudes. Al contrari, qualsevol proposta ideològica respectuosa amb les formes diferents de pensar ha de poder trobar una via per a ser defensada i, eventualment, ser transformada en realitat. Crec, però, com he escrit altres cops, que de l’enfrontament entre nacionalismes retroalimentats entre ells, no pot sortir res de bo. Ja estem veient-ne els fruits i tots són indesitjables, pel que suposen d’exaltació del comunitarisme i, per tant, de debilitament de qualsevol forma de república de ciutadans. Una anècdota, o potser una mica més:l’expressió “poble de Catalunya” compta amb 315.000 referències a Google per 192.000 de “ciutadans de Catalunya”. Més seriosament, des de 2010, “poble” ha substituït a “ciutadans” als discursos del President Artur Mas i a la terminologia de la coalició electoral entre Convergència i Esquerra. Pujol ha vençut a Tarradellas. I, com ha escrit, brillantment, Jordi Amat, Cobi ha mort. Cobi, la mascota de Mariscal pels Jocs de 1992, la Barcelona de socialistes com Pasqual Maragall i de liberals com Ramon Trias Fargas.

 

La mort de Cobi ha de ser venjada, però no servirà de res que el sector urbà, laic i cosmopolita que gira al voltant de Barcelona pretengui cercar a l’assassí entre els nacionalistes clericals i els seus companys d’aventura. Si fodieris, invenies… deien els antics… Si excavem a l’interior de nosaltres mateixos trobarem al Cobi viu que portem dintre, i al redescobrir les Espanyes, serem capaços d’oferir un nou marc federal de convivència (unus pro omnibus, omnes pro uno) al que arribarem a través d’un exercici d’autodeterminació interna, imaginat en el marc de la Constitució, una autodeterminació que permeti als votants trobar veritables opcions de construcció política i no simplistes diatribes deconstructives. I si surt malament, si més de la meitat dels ciutadansw catalans expressés que desitja marxar, hauríem fracassat tots. Hauríem, com va dir el President Manuel Azaña a Barcelona l’any 1930, substituït “l’alliberament comú” -l’autodeterminació com a emancipació- per la “separació”, i “no és el mateix viure independent de l’altre que viure lliure”. I tots ho seríem menys, de lliures.

Anuncis

Ja m’estic acostumant a formar part, en aquest tema, d’una minoria ínfima. Les afirmacions següents mereixeran la crítica de tothom, però és el que penso. Em produeixen un rebuig il·limitat els arguments del PP i de Ciutadans. El PP considera que la Constitució és intocable i ignora que la pròpia Constitució preveu la seva reforma. Ciutadans creu que tot el que no és, ja no pot ser i, a més, és impossible. CiU es deixa portar per un nacionalisme identitari més o menys dissimulat. ERC, per un menys teniment de l’ordenament jurídic que resulta contradictori amb la seva presència a les institucions. ICV realitza l’anàlisi més atractiva, però no encerta a trobar l’itinerari jurídic. El PSC cau en el parany de fer seguidisme de CiU, sobretot els “dissidents”, però també la resta, sense ser capaç de bastir un discurs propi, però el vot negatiu és, al mateix temps, jurídicament impecable i políticament suïcida, precisament per la manca d’alternativa. Malauradament, quasi tot el nostre Parlament està malalt de nacionalisme, d’una bandera o d’un altra. La meva bandera és tricolor i va per altres camins… No des de la Política, de la que vull prendre una prudent distància, sinó des del Dret i des de la Filosofia del Dret, amb la Declaració aprovada ahir al Parlament aquestes són les meves tres discrepàncies:

(i)                 Explica una historia en la que Catalunya sembla que sempre ho ha fet tot be i Espanya ha estat l’enemic: ni la guerra de successió va ser una guerra Catalunya – Espanya ni la guerra civil va ser una guerra Catalunya –Espanya,n i es poden oblidar moments importants que Catalunya i Espanya han compartit, com Cadis 1812, el trienni liberal, la recuperació de la Universitat de Barcelona, la Gloriosa, la I República, la defensa de la llibertat de la ciència i de la llibertat de consciència des de Giner de los Ríos a Ramón y Cajal, la II República, la Constitució de 1978…

(ii)               La declaració de sobirania avui és innecessària (a més de contrària a Dret): la sobirania del poble és una afirmació política front l’absolutisme o la dictadura. El resultat del procés començat pot implicar una devolució total o parcial de sobirania, si és vol, però des d’una óptica positivista i racionalista, la sobirania, sigui el que sigui, és el final no l’ inici. Si la sobirania arribés com una reforma constitucional no seria contrària a Dret.

(iii)             El poble com a subjecte és un concepte innecessari i perillós: si els subjectes són els ciutadans i les ciutadanes –com diu el text-, potser més correcte “la ciutadania”, si fem cas a les normes d’us del català, bastirem un sistema de llibertats; si el subjecte és el poble, que parla a través de manifestacions, i és encarnat per un o més profetes intèrprets de mites, anem malament. La Història és prou eloqüent.

Los enlaces conducen a las versiones inglesa y castellana de las jornadas europeístas impulsadas por un número significativo de clubes rotarios, con la colaboración de la Cámara de Comercio, el Círculo de Economía y la Asociación Española de Directivos, entre otras entidades.

+ EUROPE ENG

+ EUROPE CAST

L’abús de les paraules ha convertit molts termes en maleïts. Avui, a Catalunya, un d’ells és « federalisme », el que no significa que el concepte s’hagi desvirtuat, sinó que la paraula ha perdut capacitat de comunicació fora dels ambients intel·lectuals. Això passa amb moltes altres paraules com “liberalisme”, “socialisme” o “nacionalisme”: en nom d’aquestes tres paraules s’han dut a terme polítiques execrables. Fem una prova en anglès: “liberalism” voldrà dir progressisme als Estats Units, “federalism” recollirà, entre altres, la tradició de “The Federalist” i, per contra, “nationalism” no trobarà cap significat políticament correcte i per dir alguna cosa similar al catalanisme caldrà cercar un terme com  “devolution”.

 

Resulta innegable que els nacionalismes s’exclouen mútuament. El nacionalisme espanyol és agressiu, monocolor,  insensible a qualsevol llengua que no sigui la seva, barroer, infantil, ignorant –sobretot, ignorant-, simplificador i absurd. El nacionalisme català es defineix per oposició al nacionalisme espanyol –una oposició sovint justificada-, però cau en el mateix parany reduccionista que pretén la superioritat del “poble” sobre la “ciutadania”: el poble segueix un líder, un mite o un destí, la ciutadania implica l’exercici de l’autodeterminació individual i col·lectiva.

Per la justícia social i la raó democràtica

CRIDA A LA CATALUNYA FEDERALISTA I D’ESQUERRES

 

El resultat de la convocatòria electoral anticipada del proper 25 de novembre serà  decisiu per al futur dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Des que fa dos anys CiU va arribar al Govern de la Generalitat, hem viscut un procés polític paradoxal. D’una banda, el Govern d’Artur Mas s’ha situat a l’avançada d’un model de política fiscal i  de  dures retallades socials, educatives i sanitàries, que ens allunya del model social dels països més avançats d’Europa, alhora que a les Corts espanyoles ha donat suport reiterat a les polítiques laborals més regressives de la democràcia. L’aliança CiU-PP ha fet possible també un retrocés escandalós en els mitjans públics de comunicació, revertint els passos endavant cap a una major llibertat, que havien donat els governs progressistes a Espanya i Catalunya. I de l’altra , CiU ha consumat, en molt poc temps, un gir estratègic oportunista, posant-se al davant d’un moviment independentista que pretén iniciar un procés de secessió de Catalunya.

Llegir més

Els 100 primers signants

Víctor

Albert

Expresident del CNJC

Joan

Antón

Catedràtic de ciència política, UB

Miguel Angel

Aparicio

Catedràtic de dret constitucional,UB

Francesc

Arroyo

Periodista

Javier

Asensio

Professor UAB

Jorge Ernesto

Ayala-Dip

Crític literari

Siscu

Baiges

Periodista

José

Bailo

Tècnic de l’administració

José María

Ballesteros

President de Cocemfe de Catalunya (a títol individual)

María Helena

Bedoya

Lletrada

Domènec

Benet

Llibreter

Roberto

Bergalli

Professor universitari jubilat

Isidor

Boix

Sindicalista

Xavier

Bonal

Professor de sociologia, UAB

Ferran

Burguillos

Director de biblioteca

Joan

Busquet

Periodista

Jorge

Calero

Catedràtic d’economia aplicada, UB

Eric

Cama

Professor d’història

Jordi

Comallonga

Dirigent sindical

Ferran

Camas

Catedràtic de dret del treball, UdG

Victoria

Camps

Catedràtica de filosofia, UAB

Arturo

Cardona

Dirigent sindical

Francesc

Castellana

President Fundació Utopia

Irene

Castells

Historiadora

Mercé

Claramunt

Advocada

Isabel

Coixet

Cineasta

Joaquim

Coll

Historiador i articulista

Eloi

Cortés

Secretari gral. AJEC

Manuel

Cruz

Catedràtic de filosofia, UB

Ramon

de España

Escriptor

Carmen

Domingo

Escriptora i periodista

Najal

El Hachmi

Escriptora

Andres M.

Encinas

Professor de matemàtica aplicada, UPC

Anna

Estany

Catedràtica de lògica, UAB

Joan

Estrada

Agitador cultural

Daniel

Fernandez

Editor Edhasa

Rosa Maria

Fernández Sansa

Presidenta catalana del loby europeu de dones

Estela

Ferreirro

Professora de dret financer i tributari, UB

Antonio

Franco

Periodista

Pere

Garcia  Jiménez

Líder del moviment associatiu gitano

Merche

García Arán

Catedràtica de dret penal

Manuel

Gómez Acosta

Enginyer

Víctor

Gómez

Professor de dret penal, UB

Joaquim

González

Dirigent sindical

José Luis

Gordillo

Professor de filosofia del dret, UB

Jordi

Gracia

Professor de literatura, UB, assagista

Daniel

Inglada

Professor de filosofia d’Institut

Àngela

Jané

Matemàtica

Eusebi

Jarauta

Catedràtic de matemàtica aplicada, UPC

Carlos

Jiménez Villarejo

Jurista y exfiscal

Rafael

Jorba

Periodista

Aurora

Jorquera

Psicòloga

Marta

Junqué

Politòloga

Alfredo

Ladrón

Enginyer

Estefanía

Lazare

Jurista

José Luis

López Bulla

Exsecretari general de CC.OO de Catalunya

Pedro

López Provencio

Advocat i enginyer, antic dirigent sindical

Carlos

Lozares

Sociòleg

Ivan

Lozares

Enginyer

Juan Ignacio

Marín

Inspector de treball

José

Martí

Periodista

Ignacio

Martínez de Pisón

Escriptor

Rafael

Martínez

Catedràtic de ciència política, UB

Andreu

Mayayo

Catedràtic d’història contemporània, UB

José María

Mena

Ex Fiscal Superior de Catalunya

Eduard

Miralles

Gestor cultural

Andreu

Missé

Periodista

Ana Maria

Moix

Escriptora

Vicenç

Molina

Professor, UB

Carme

Molinero

Catedràtica d’història contemporània, UAB

Xavier

Monteys

Arquitecte

Martí

Parellada

Economista

Carles

Pastor

Periodista

José Manuel

Pérez Tornero

Catedràtic de periodisme, UAB

Miguel

Pérez-Moneo

Professor de dret constitucional, UB

Carme

Pijuan

Gestora cultural

Joan Francesc

Pont

Catedràtic de dret financer i tributari, UB.

Rosa

Regàs

Escriptora

Albert

Ricart

Lletrat

Pere

Ríos

Periodista

Margarita

Rivière

Escriptora i periodista

Xavier

Roig

Periodista i consultor

Cesáreo

Rodríguez-Aguilera

Catedràtic de ciència política, UB

José

Romo

Professor d’història de la ciència,UB

José María

Royo

Professor de dret romà, UB

Juan Manuel

Rúa

Professor d’història, UB

Joan

Salas

Sociòleg

Anna Maria

Sangenís

Guia turística

Ana  María

Sanz

Professora de ciència política, UB

Alberto

Sanz

Ambientòleg

Francisco

Sanz

Cooperant

Bruna

Scotto

Professora jubilada

Mateu

Seguí

Lletrat

Rafael

Senra

Advocat laboralista

Hector

Silveira

Professor de filosofia del dret, UdL

Antonio

Sitges-Serra

Catedràtic de cirurgia, UAB

Albert

Solé

Cineasta i periodista

Ascensió

Solé

Magistrada Tribunal Superior de Justícia

Enric

Sopena

Director del digital el plural.com

José Antonio

Sorolla

Periodista

Marçal

Tarragó

Economista

Javier

Tébar

Historiador

Roc

Torrell

Empresari

Francesc

Trillas

Professor d’economia, UAB

Enric

Trillas

Catedràtic jubilat, UAB

Ana Maria

Tusset

Psicòloga

Xavier

Vall

Consultor

Carles

Vallejo

Dirigent sindical

Marta

Vallejo

Cooperant

Dolors

Vallejo

Mestra i sindicalista

Carme

Valls

Metgesa

Josep Maria

Vegara

Catedràtic de la UAB

Pere

Ysàs

Catedràtic d’història contemporània, UAB

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2012/07/la_quarta_carlinada_31290.php

 

La reivindicació del Concert econòmic o la pretensió de la bilateralitat financera és nostàlgia del foralisme, una posició pre-estatal, pre-liberal  i pre-democràtica. Així ho explica Jaume Reixach i ho comparteixo. Hem empobrit el debat sobre la distribució justa de les càrregues tributàries i de les despeses públiques amb aquest reduccionisme pamfletari.  Els governs espanyols han contribuït decisivament amb la seva ineptitud i amb el seu nacionalisme groller (l’ AVE a Extremadura…!), però el govern català és presoner dels seus propis mites. Algun dia començarem a parlar, potser, no de com reproduir privilegis, sinó de com bastir un sistema just.

Avui, a LA VANGUARDIA, Enric Juliana esmenta el que anomena “federalisme krausista” de Pasqual Maragall. Juliana utilitza un concepte excessivament academicista per a ser comprés pels seus lectors i, a més, un concepte que inventa sobre la marxa. Un concepte, però, que cal no menystenir. El federalisme krausista, entenc, vindria a ser el resultat de l’anàlisi de la realitat centralista d’Espanya i de la seva heterogeneïtat territorial, que podria conduir a una aplicació de la virtut de la tolerància a la construcció d’una Espanya plural, parcialment confederal (fins i tot), però, sobretot, creativament federal, respectuosa de la velocitat de cada Nacionalitat i Regió en l’exercici de la seva autonomia política, vertebrada per una vivència intensa de la lleialtat.

AMB UN COMENTARI DE VICENÇ MOLINA MOLT ENRIQUIDOR:

Completament d’acord amb el comentari d’en Joan-Francesc. Penso que l’única explicació conceptual del terme té a veure amb aquesta sensibilitat d’integració fraternal i, per tant, respectuosa amb les vivències diverses d’un possible pacte federal. D’altra banda, en la tradició teòrica del krausisme no hi ha una visió tècnicament elaborada sobre això, però sí en seria una de les conseqüències deduïbles d’una perspectiva genuïnament regeneracionista, dinàmica i democràtica com és la que el krausisme va representar.

Podria ser que l’autor, a més a més de fer campanya per CiU i pel PP -com tot el seu diari- pretengués fer l’ullet en relació amb el context de la conferència: la Residencia de Estudiantes és una de les mostres més clares de l’institucionisme (Institución Libre de Enseñanza) -profundament inspirada en l’ideal pedagògic del krausisme espanyol (Sanz del Río, Giner de los Ríos…).

Los días 21 y 22 de julio de 2011 se celebrarán en la Universidad de Oviedo las III Jornadas de Debate sobre la Unión Europea en el marco del Proyecto Jean Monnet ¿Europa? (2010-2593 AJM REF. 10D028096), cuyo objetivo es sensibilizar sobre el impacto que el proceso de integración ha tenido en el desarrollo los Estados miembros en general y de España y Asturias en particular. El espacio, La Granda. De nuevo, el gran equipo de Mariano Abad, Ana Isabel González y Patricia Herrero.

DIPTICO JORNADA LA GRANDA FINAL

Después de veinticuatro horas muy intensas de trabajo asociativo federal, vividas en Madrid, retorno al Mediterráneo con el convencimiento reforzado de que es preciso estrechar cuantos vínculos sean posibles entre los ciudadanos de la Unión Europea, lo que incluye España y el conjunto de la península, si no queremos ver reanimarse los sentimientos de odio-al-vecino, tan fáciles de inflamar sobre la pura y simple ignorancia-sobre-el-vecino-mal-mezclada-con-cuatro-tonterías.

En una de las conversaciones madrileñas, me preguntaba un amigo sobre cuáles son mis herramientas preferidas de entre las que la francmasonería ofrece para cada momento del ser y del actuar de quien se interesa sobre el Arte. No se me había ocurrido nunca, pero, al escoger, me he decantado por la plomada y por el nivel, es decir, por la verticalidad y por la horizontalidad, las dimensiones activa y pasiva del ser humano, la que corresponde al movimiento y a la acción y la que representa la quietud y el descanso. En la francmasonería se enseña que el nivel simboliza la igualdad social, base del Derecho, y el acceso al conocimiento, mediante la libertad de investigación y no mediante la esclavitud impuesta por los administradores de mitos y leyendas desvirtuadores de la realidad terrena; que la plomada significa la rectitud en el juicio y la profundidad del conocimiento, al marcar el camino recto y desaconsejar los atajos oblicuos.

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog