You are currently browsing the tag archive for the ‘Liberalisme’ tag.

Les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 27 de setembre són, òbviament, unes eleccions com les que han tingut lloc a l’empara de l’Estatut d’Autonomia des de 1980 i tenen la doble finalitat de triar 135 electes o representats dels votants i de crear una o altra majoria de la que surti el President de la Generalitat. Sense Constitució, sense Estatut i sense llei electoral, ni que sigui encara transitòria, no es celebrarien aquests comicis. El marc legal es decisiu: no hi ha eleccions lliures sense una referència d’estabilitat normativa que defineixi el seu significat, les regles del joc i les institucions destinatàries. El que, per descomptat, és diferent a aquestes eleccions són les candidatures i els programes.

Un primer grup de candidatures, diguem-ne, no habituals està constituït per la traducció política de la decepció i del pessimisme. D’una banda, un cert fatalisme nacional, que afecta a una part considerable de la població activa políticament, segons el qual el nostre problema més gran és l’encaix de Catalunya a Espanya, encaix que consideren avui impossible, i per això propugnen la desconnexió de Catalunya respecte d’Espanya. D’altra banda, una part de la població està justificadament indignada per l’empitjorament de les condicions de vida, l’exclusió social i l’augment de la desigualtat. Uns i altres estan enfadats, però al meu parer els segons amb molta més raó que els primers, entre altres coses perquè una part del sofriment dels exclosos procedeix de l’abandonament de la política de govern dels que ho fien tot al color de la seva bandera. Aquestes dues candidatures porten uns noms que confirmen la seva excepcionalitat: “Junts pel Sí” i “Catalunya Sí es Pot”. Tenen una cosa en comú: saben molt millor el que no volen (uns rebutgen Espanya, els altres rebutgen el sistema) que el que volen (uns no tenen programa perquè són una nova “solidaritat catalana”, els altres tampoc el tenen, perquè encara han de provar mil coses amb el sistema assaig-error).

Un segon grup es mou per reaccionar contra el grup anterior. Uns estan horroritzat amb la proposta d’independència de Catalunya (Ciutadans) i els altres perden el senderi quan veuen als militants del “lletgisme” estètic subvertir l’ordre establert (Partit Popular). A Catalunya, molt més que a la resta d’Espanya, aquests dos partits representen també l’expressió del rebuig a l’adversari.

Els dos grups anteriors s’alimenten en el seu enfrontament i obtenen la seva força de la negació de l’adversari. Tendeixen a pensar que són l’avantguarda d’una comunitat en perill i es concentren en la crítica de l’altre. Sovint els hi pesen més les consideracions estètiques que les propostes de polítiques reals: el color i el nombre de banderes, els noms dels carrers, els falsos enfrontaments… Cap dels dos grups ha entès realment que la construcció d’una república de ciutadans no té res a veure amb el nom del cap d’Estat sinó amb la vivència efectiva d’uns valors compartits, un dels quals és el pluralisme (des de totes les seves vessants) com la millor forma d’impuls d’una societat madura i oberta.

Queda, finalment, un tercer grup, que podríem anomenar “moderat”: no parla en negatiu, no cerca la identificació d’un enemic a batre, accepta les regles jurídiques rectores de la convivència, perquè respecta el Dret com a emanació d’una consciència social recta i solidària, vol que les coses millorin, però sap que la cerca de la perfecció és una excusa dels desorientats que no saben caminar pas a pas. Aquí trobem a les persones sanament conservadores (Unió Democràtica) i a les sensatament reformistes (el Partit Socialista). No volen trencar res, no necessiten servir els falsos ídols de les quimeres nacionals o socials, no veuen en l’altre a un enemic i tenen la vocació de servir a la república a través de l’educació universal, del conreu de les virtuts públiques, de la fraternitat que supera qualsevol barrera artificial i de la cooperació lleial de tots els operadors individuals i col·lectius, públics, privats i del Tercer Sector. L’únic dogma d’aquest grup és la cultura dels drets humans en el marc d’un sistema polític representatiu i respectuós de les llibertats i de les diferències.

 

Els ciutadans de Catalunya, amb independència de la seva llengua materna, han associat i continuen associant les seves aspiracions de construcció d’una societat oberta a la capacitat de la llengua catalana de ser un vehicle normal de comunicació a tots els nivells, des del carrer als instituts de recerca, des de l’administració pública al comerç, des de l’escola a la feina. Conscients de que una societat democràtica avançada es basteix sobre la destrucció de les barreres que confinen a la gent en comunitats tancades, de tal manera que tots puguin accedir igualment al lliure desenvolupament de la seva personalitat, els ciutadans de Catalunya no han convertit mai des de 1978 la llengua en matèria d’enfrontament. Al contrari, com a eina emancipadora, la llengua catalana juga el paper que li correspon en una societat caracteritzada pel reconeixement del drets i l’exigència dels deures. La llengua és un dret de cada persona que només por fer-se realitat si és també un deure, que no s’imposa, però que s’accepta, de tal manera que ningú sigui considerat de menor condició per l’opció que realitzi entre les llengües oficials. L’anomenada immersió lingüística ha servit i serveix per a assolir aquest darrer ideal i per a garantir el manteniment de la pluralitat en el manteniment de la unitat cívica. La unitat és el primer valor a preservar a una societat madura. Ara, les lamentables propostes de la Llei Wert ofenen a uns ciutadans que se senten estretament units per una llengua que és un vehicle de la llibertat, una finestra oberta al castellà i a les altres llengües romàniques, i un mecanisme de superació de qualsevol discriminació de raça, origen o condició.

http://politica.elpais.com/politica/2012/09/08/actualidad/1347129185_745267.html

 

La IV Asamblea Nacional del Moviment de Crítica Radical, celebrada en Sant Cugat del Vallès, en 1981, pocos días después del intento de golpe de Estado, calificó a nuestra democracia de “prematuramente envejecida”. César Morillas, treinta años después, levanta acta de su decrepitud y de la necesidad de regeneración.

Artículo publicado en el recién aparecido número 91 de la Revista de Estudios de Juventud, INJUVE,  Madrid, 2010, páginas 11 – 27, por ahora sólo disponible en la publicación referenciada. El número 91 tiene carácter monográfico, bajo el título Jóvenes y Laicidad y ha sido coordinado por Jesús Sanz, de la Fundación Ferrer.

Una vez presentada la revista, aparece el siguiente enlace en el que puede accederse al texto completo del artículo:

http://www.injuve.es/contenidos.downloadatt.action?id=1044247757

Quién diría, si sólo ha leído La Regenta, que Oviedo es una ciudad liberal. Y, sin embargo, véase la muestra: el monumento a Rafael de Riego. Y, muy cerca, la calle dedicada a Mendizábal, que ha resistido el paso de las dictaduras… Y el recuerdo en el nomenclátor de los constituyentes de Cádiz. Paseo matutino con Mariano Abad, que se detiene en cada rincón para explicarnos su pequeña historia.

Una lápida recuerda a la derecha de la puerta de entrada del Edificio Histórico de la Universidad de Oviedo cómo el alma mater ovetense fue la cuna de la extensión universitaria en España, de la mano de los profesores liberales que lucharon por extirpar la ignorancia y la superstición de unos súbditos que parecían no querer ser ciudadanos.

invitation colloque 1er septembre 2010 à Vichy

Mercredi 1er septembre 2010 de 14h30 à 18h00
Auditorium Eugénie – Centre des Congrès
19, Rue du Parc – 03200 VICHY
GRAND ORIENT DE FRANCE
16, rue Cadet – 75009 PARIS – FRANCE

No le conocí ni tuvimos contacto epistolar, pero es como si hubiéramos compartido largas veladas en la biblioteca del Mas Lilou, sentado él en uno de los sillones y escuchándole en completo silencio hablar durante horas y horas del presidente Manuel Azaña. Leo su necrológica en EL PAÍS, pues acaba de fallecer el domingo pasado en Cuernavaca a los 88 años de edad. En los inicios de la transición, un viejo republicano me hablaba a menudo de l’asanya y he de confesar que tardé unos días en descubrir que se trataba del presidente Azaña… En 1986  leí de un tirón la segunda edición, la de 1982, que había substituido a la censurada de 1972, en la que al parecer molestaban al ministro del ramo expresiones como espadón o ciertas alusiones al Ejército o a la Iglesia, de La vocación de Manuel Azaña (Alianza). De la mano de Marichal descubrí la grandeza de Azaña como un burgués intelectual liberal, comprometido al servicio de la República y, por tanto, de la construcción de la convivencia sobre el afán de alcanzar la Justicia a través del Derecho. El humanismo de quien en 1917 había dicho en el Ateneo de Madrid: el pueblo español tiene derecho a volver la vista atrás para algo que no sea empapar su corazón en hiel, o de quien en 1930 definía la política como confianza en el esfuerzo, optimismo, [pues] no hay política de hombres desengañados, de hombres tristes…

Marichal ha sido, sin saberlo, mi tutor en el republicanismo concebido como un ideal político, mi profesor sobre la vida y, sobre todo, la obra de Azaña y una prueba más de cómo mi generación, cuando quiso salir de la miseria intelectual y de la mediocridad cultural de la España nacional católica, sólo halló la ayuda de los transterrados. Afortunadamente. Gracias, profesor Marichal.

 

 

Mohamed Laichoubi i Joan-Francesc Pont

Discurso en Bruselas, 8 de junio de 2010

Participo en Bruselas en el Solemne Acto conjunto entre la Real Academia de Ciencias, Letras y Bellas Artes de Bélgica y la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras de España. El enlace contiene la reconstrucción a posteriori de mi intervención en la mesa redonda final, durante la cual he coincidido en algunas cuestiones con Mohamed Laichoubi, de Argelia.

Palau de les Acadèmies

El recent enfrontament a http://www.eldebat.cat/   entre Vicenç Navarro i Josep Soler és més una qüestió de lèxic que de contingut, al meu parer. Excepció feta de la qüestió hondurenya, en la que discrepen en la seva anàlisi, però sense que cap dels dos defensi el cop militar com solució als problemes, crec que Navarro anomenava “liberals” al seu article, sobretot, als neoliberals o ultraliberals, es a dir, als mal anomenats liberals, confonent els partits conservadors amb la Internacional Liberal, i que Josep Soler, al defensar la Internacional Liberal, tampoc ha volgut fer massa distincions i obvia que existeix un liberalisme conservador al costat d’un liberalisme progressista. En un atac de mal humor qualifica Navarro de marxista de la vella escola, quan, en realitat, Navarro és un socialdemòcrata defensor de l’ Estat del benestar com una conquesta de la classe treballadora, tesi que cap marxista ortodox gosaria ni insinuar. Navarro és criticat pels marxistes per considerar el règim soviètic i el bloc de l’est com “dictadures comunistes” i el seu antifranquisme va basar-se sempre en la reivindicació de la democràcia concebuda sobre valors i principis constitucionals. Navarro i Soler tenen, quan s’enfaden, un caràcter fort, però els convido des d’aquest quadern a tos dos a dinar un dia i estic segur de que no arribarà la sang al riu…

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.