You are currently browsing the tag archive for the ‘llengua’ tag.

Li escric a un vell amic de combats polítics juvenils, avui independentista:

M’encanta veure que continues en plena forma! No puc negar que, avui com ahir, soc republicà, federalista, proudhonià, pimargallià, girondí (quin magnífic monument a Bordeaux als girondins!), “amb unes gotes de sang jacobina”, com el poeta, i liberal (amb accent a la i) i que la meva és una opció intel·lectual, oberta, dialogant, que no pretén imposar-se a ningú. El meu federalisme, com saps,  és molt més un estat d’esperit que un model d’organització política. Però les meves contribucions militants contra la Llei Wert no han cercat altra cosa que defensar la llengua com un vehicle d’unitat cívica.

Sobre la proposta de Llei Wert. Molt per damunt del debat sobiranista, susceptible de separar als partidaris d’una o d’altra solució, la ciutadania ha compartit un model educatiu que a mi m’agrada denominar republicà: la llengua catalana com a eix constructor d’una societat bona. En l’enfrontament entre liberals i comunitaristes, aquesta darrera posició, de la que no està exempta una part del catalanisme, aquesta darrera posició, com deia, enverina intensament el nacionalisme espanyol. Per això, al meu parer, la millor resposta és una resposta liberal i no una resposta comunitarista de signe contrari, no una resposta nacionalista. Cal una resposta cívica, compartida, de consens.

El passat 25 de setembre va fer trenta anys exactes: el Registre civil va inscriure la versió catalana del meu nom, Joan- Francesc. No va ser una decisió militant, sinó una reflexió sobre les meves arrels per línia paterna, a Cal Cua de l’Ametlla de Segarra, una rectificació de la política d’aniquilament lingüístic de la dictadura, un gest demostratiu del significat de l’ordenament jurídic com a garantia de l’exercici de la llibertat i un símbol de l’enriquiment comunicatiu que suposava sumar al castellà i a l’anglès, acompanyats del francès des de l’estiu de 1976, la capacitat d’escriure la llengua que no ens havien ensenyat a l’escola.

Procedent d’aquell combat, com em costa veure el desinterès per les habilitats lingüístiques dels meus alumnes, als qui cap llengua els hi ha estat prohibida o dificultada. Com em fan patir aquests burgesets de Sarrià que no recorden o que no saben el que ha costat normalitzar l’ús del català. I quina pena, els uns i els altres, per haver perdut o malbaratat el ric tresor d’un bon castellà, per ni acostar-se a la llengua- mare, el llatí, l’explicació i l’arrel de quasi tot, per no connectar mai la versió original de les pel•lícules a la televisió, per criticar al professor que ha explicat el principi de legalitat amb el senzill, revolucionari i bostonià no taxation without representation is tyranny, per no saber que l’àrab és la causa de que el català  coixí  sigui en castellà almohada,…

A una reunió internacional de lliurepensadors a Lisboa: Portugal, França, Itàlia, Turquia, Suïssa, Grècia, Bèlgica, Espanya -la Mediterrània en un sentit molt i molt ample…, amb l’absència dels amics libanesos i marroquins-, i Brasil, com observadors. La llengua de treball, el francès, excepte per brasilenys i turcs que porten el seu traductor. Què pesat és sentir el rumor de les traduccions en veu baixa! I què difícil pels que no parlen la llengua de treball participar al nucli de la discussió i a la construcció del consens sobre la declaració final. La situació encara empitjora quan es fa un llarg discurs en qualsevol llengua que ha de ser traduïda successivament, com avui. I és, finalment, un desastre per a les converses de passadissos, clau de qualsevol esforç diplomàtic.

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog