You are currently browsing the tag archive for the ‘llibertat’ tag.

RAED_ContPontLib37

 

Barcelona, 31 de marzo de 2016

Anuncis

Quan el primer aniversari de l’ atemptat d’ Atocha vaig pensar -sense que el projecte es fes realitat- posar una làpida al vestíbul de la Sala de Graus de l’Escola d’Empresarials de la UB i recordar, amb Hemingway, que t’estimo, com estimo les coses per les que hem lluitat, com estimo la llibertat i la dignitat i els drets de tots els homes a treballar i a no passar gana; t’estimo com estimo Madrid, a la que hem defensat, i com estimo els meus camarades morts:

I love thee as I love all that we have fought for. I love thee as I love liberty and dignity and the rights of all men to work and not be hungry. I love thee as I love Madrid that we have defended as I love all my comrades  that have died.

Ernest Hemingway: For whom the bells tolls (1940)

Alfonso Costafreda. Una assignatura pendent fins avui… des d’aquella conversa amb el pare l’any 98. Havien nascut amb mesos de diferència i a poca distància, entre l ’Urgell i la Segarra. Van compartir les aules dels Escolapis a Tàrrega i a Barcelona, però en Costafreda es va donar compte molt abans que el meu pare de l’ angoixant atmosfera d’aquest país sota el franquisme i va pagar el preu de la llibertat. El pare va pagar el preu del silenci. Per a tots dos, un preu molt alt.

No tinc cap dubte de que tots aspirem a un entorn de seguretat que ens permeti viure amb harmonia, sense ensurts, sense desgràcies evitables. Aquesta és la seguretat ciutadana concebuda com un dret que exigim de la societat i dels poders públics i també com un deure de cada un de nosaltres de contribuir-hi. La seguretat ciutadana és alliberadora, doncs permet a la gent gaudir de la vida i de les seves opcions personals. La mala fama del concepte prové de l’abús en la imposició de la seguretat de l’Estat, en nom de la qual s’han comés crims horrorosos. La democràcia digna del seu nom incorpora la seguretat (per a tothom) com una circumstància definidora més de la vida en societat. Quan la democràcia s’afebleix, perilla o és aniquilada, la seguretat esdevé un monstre. En qualsevol cas, la seguretat requereix vetllar per ella, que algú vigili, per tant, algú que no pot ser en darrer terme més que una policia professional i de qualitat, impregnada de valors democràtics, i sotmesa a un poder judicial ben dotat, guiat per un sentit del valor justícia digne de la realitat social d’avui, eficaç i eficient

Redactat per a la revista Dialogal, núm. 24, hivern 2007-08

El aventurero cuerdo. Memorias (1977-1981)
Mario Onaindía. Espasa, Pozuelo de Alarcón, 2004.

Mirando atrás. De las filas de ETA a las listas del PSE
Teo Uriarte. Ediciones B, Barcelona, 2005.

El segon volum de les memòries de Mario Onaindía i les memòries del seu amic Teo Uriarte vénen a contribuir al coneixement (tan difícil!) de l’Euskadi més actual, des del discurs polític de dues persones extraordinàriament honestes que descobreixen el significat de la tradició liberal en la construcció d’una societat democràtica. Onaindía i Uriarte, militants antifranquistes, condemnats a mort a Burgos com a membres d’ETA l’any 1970, amenaçats pels assassins de la banda fins al darrer dia d’Onaindía (amb escolta a l’hospital on va morir de càncer) i havent vist la mort  de tants amics seus, eliminats per les seves conviccions democràtiques.

El lector català laic i progressista farà bé de llegir l’experiència vital d’aquests dos homes d’esquerres, que beuen de joves en les fonts del nacionalisme, del catolicisme i del marxisme-leninisme, per militar en la seva maduresa en la social- democràcia, i condemnar radicalment el nacionalisme foralista i segregador del PNB i dels seus companys de viatge. L’habitual distància  dels catalans respecte al que succeeix a Euskadi, una certa simpatia per tots els colors del verd que cantava Raimon i, fins i tot, la recent dèria de reivindicar el concert econòmic foral com la darrera innovació política, es posen seriosament en qüestió després de llegir la difícil vida quotidiana de dos demòcrates en un entorn hostil. De dos homes que, el dia de la mort del seu amic Fernando Buesa, van haver de patir amb indignació no continguda com els militants del PNB sortien al carrer a defensar Ibarretxe, en comptes de plorar la mort del seu conciutadà, o de guardar un silenci respectuós.

Onaindía i Uriarte denuncien la tradició anti-il·lustrada del nacionalisme basc i la seva impermeabilitat a la revolució francesa i a les seves conseqüències en la construcció d’un món basat en l’humanisme i no en la raça o en la religió. Tenen raó. L’herència de Sabino Arana és una forma terrible de feixisme i de terror, de neteja ètnica per la mort o per la por, de foment -des del bressol- de l’odi a l’estranger, que constitueix el pitjor enemic de la república i de la pau. El diàleg, el famós diàleg del que parlava Ernest Lluch –mort per la gent amb la que volia dialogar–, el diàleg que, sovint, reclamem des de Catalunya com un instrument de mediació, només prosperarà el dia en què una majoria de ciutadans d’Euskadi no solament abandoni qualsevol temptació de segregació entre “ciutadans” i “nacionals” (la proposta balcanitzadora del pla Ibarretxe), sinó que es congregui en el si d’una república d’iguals. O, dit d’una altra manera, el dia en què els conciutadans d’Onaindía i de Uriarte segueixin els passos del camí intel·lectual proposat amb la seva vida i el seu exemple per aquests dos homes bons.

Publicat a Espai de Llibertat, núm. 40, 4rt trimestre de 2005.

Alina. Memorias de la hija rebelde de Fidel Castro
Alina Fernández. Plaza & Janés. Barcelona, 1997.

Silenciada la seva existència pel puritanisme clerical-comunista i desprestigiada a Espanya per l’aparició fa uns anys en una revista de paper couché, l’Alina Fernández publica ara unes memòries que es llegeixen amb facilitat, malgrat les nombroses variants dialectals emprades. No és un llibre d’història ni un al·legat a favor o en contra de la Revolució que més hem portat al cor. És la narració personal de les peripècies d’una família formada per quatre dones (àvia, mare, filla i neta) la vida de les quals quedarà fortament determinada per la personalitat del Comandante.

L’autora ha viscut a Cuba entre la misèria i el privilegi i descriu acuradament situacions d’una i altra mena. En Castro apareix com un pare de la nació que navega entre la protecció soviètica i l’amenaça nord-americana i com un home que va perdent a poc a poc el sentit de l’humanisme, innegablement present als moments difícils de l’assalt a la caserna de Moncada. La guerra d’Angola es veu des de la crisi de milers de famílies destruïdes per la mort dels combatents o pel divorci obligat dels membres del PC a qui les seves companyes havien estat “infidels” durant l’absència. La crisi dels narcotraficants de 1990 s’analitza des del coneixement personal dels protagonistes, situats tots ells al cor de l’aparell estatal i es descriuen els lligams entre el comerç de cocaïna, la guerra d’Angola, la crisi de l’escòria o èxode de més de cent mil cubans i el manteniment de l’embargament pels nord-americans.

La Revolució es desmitifica al veure com no ha calgut esperar la caiguda del règim per tal que Cuba tornés a ser el bordell del Carib. Cuba no tenia cap esperança sense la Revolució de 1959, però quasi quaranta anys després es constata l’error d’haver aniquilat la llibertat de consciència i d’haver imposat la dictadura d’uns buròcrates sostinguts només, paradoxalment, per l’embargament yankee.

Publicat a Espai de Llibertat núm. 8, quart trimestre de 1997.
Joan F. Pont i Dolors Torregrosa

Joan F. Pont i Dolors Torregrosa

Publicat per LA VANGUARDIA abans de les Jornades:

Jornadas sobre sexualidad y libertad

En la Fundació Joan Miró de Montjuïc, se celebrarán los próximos jueves y viernes, 24-25 de enero, unas jornadas sobre sexualidad y libertad, organizadas por el Moviment de Crítica Radical, próximo a la Internacional liberal. En el programa de las jornadas está previsto que se desarrollen debates para contrastar las aspiraciones de los grupos que luchan contra la marginación por razón del sexo o de la opción sexual con las perspectivas de cambio que ofrecen los programas de los partidos de izquierda.

Entre los conferenciantes figuran Mª Dolors Calvet (PSUC), Anna Balletbó (PSC), Teresa Batet (CDC), Empar Pineda (MC), Lydia Falcón y Regina Bayo (PF), Mercé Fornells (GLAL) y Lubara Guilver (FAGC). La directora de las Jornadas es Dolors Torregrosa, de la entidad organizadora. Fuera de programa, se ha confirmado, finalmente, la participación de Magda Oranich (NE). 

 

Publicat per LA VANGUARDIA desprès de les Jornades:

El aborto es agresivo y no deseable, pero debe legalizarse”

Conclusión de las Jornadas sobre Sexualidad y Libertad del Moviment de Crítica Radical

Han concluido en la Fundación Joan Miró las sesiones de las Jornadas sobre Sexualidad y Libertad que ha organizado el Moviment de Crítica Radical. En el parlamento final, la directora de las Jornadas, Dolors Torregrosa, ha puesto de manifiesto la coincidencia fundamental entre las ponentes: el aborto es un acto agresivo contra la mujer, es un hecho que ha de evitarse, aunque al mismo tiempo debe ser legalizado. Las conferencias, que fueron unánimes en la petición de legalización del aborto, incidieron sobre diversos matices a la hora de describir la situación actual: unas se refirieron más al número elevadísimo de abortos clandestinos y otras, a la consideración del aborto como un derecho de la mujer.

Los debates mostraron, en general, como en  nuestra sociedad subsisten numerosas restricciones de la libertad en razón de la sexualidad, y como es poco probable que la situación se modifique sustancialmente en el futuro.

Me impresionan estas palabras de Herbert Marcuse, que comparto: No hay sociedad libre sin silencio, sin ese espacio mental y exterior de la soledad donde puede desarrollarse la libertad individual. Si no hay vida privada, ni autonomía, ni silencio, ni soledad, en una sociedad socialista, el razonamiento es muy sencillo: ¡es que no hay sociedad socialista! Todavía.

Vida privada, autonomía, silencio, soledad, libertad individual: la aspiración irrenunciable de que algún día puedan estar al alcance de todos.

Los jóvenes de los años sesenta nos enseñaron la capacidad de resistencia contra la dictadura de la técnica: denunciaron y atacaron el respeto a la aristocracia, el tabú del anticomunismo, el trabajo en cadena, la sociedad de consumo, la religión formalista, el Dios inventado por la burguesía (…) A los que entonces teníamos pocos años nos han enseñado a ser críticos y a manifestarlo, a dudar de lo establecido, a cuestionar lo que se nos impone como dogma (…) Hemos aprendido a dialogar y quemado a la Inquisición.

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog