You are currently browsing the tag archive for the ‘república’ tag.

Certament, ja ha començat la campanya electoral per a les eleccions del 27 de setembre i, com era de preveure, com de fet es va pensar al fer la convocatòria, l’únic tema de debat és l’encaix o la desconnexió. Si Catalunya pot continuar com una part d’Espanya o si vol deixar de ser Espanya. Com era de preveure, també, ja han començat les desqualificacions personals i les acusacions de traïció. Un bon amic de Madrid, bohemi, heterodox i llibertí, ja ens ha anunciat a tots els que no combreguem amb la visió més tronada d’Espanya que ens espera un afusellament ràpid. En Joan Rigol, a qui respecto, ha excomunicat a tots els seus antics companys d’Unió: cercar una tercera via és afeblir la veu de Catalunya. En Raül Romeva ha rebut totes les garrotades possibles dels seus vells companys de militància, dels mateixos que el van votar per anar al Parlament Europeu.  Un deixeble estimat escriu sobre “la majoria social del sí-sí” i abandona sense cap prevenció el rigor que el caracteritza en altres activitats. A Madrid l’ambient anticatalà és irrespirable. Ho lamento, perquè jo també soc madrileny, com ho era Hemingway, perquè Madrid, Barcelona, Cartagena, Lleida, Alacant i tantes altres ciutats que estimo van ser objecte de criminals bombardejos de les aviacions alemanya i italiana. A Barcelona, però sobre tot a Vic i altres indrets perdurablement carlins, l’ambient antimadrileny és també irrespirable. I ho sento, perquè Barcelona no es mereix el tancament en ella mateixa al que alguns volen condemnar-la.

Continuaré els meus esforços per a promoure el diàleg i acceptaré, si em fan la proposta, una càtedra honorífica i no retribuïda a una institució de Madrid. De la mateixa forma que ja presideixo una entitat espanyola, escollit pels meus consocis d’arreu d’Espanya. I continuaré dient Espanya, sense utilitzar la grollera expressió “Estat espanyol”, l’eufemisme nacional sindicalista de trist record. Com n’és, de trist record,  l’expressió “Estat català” associada als escamots uniformats de Dencàs i de Badia. El feixisme del conjunt d’Espanya i el feixisme específicament català van ser partidaris de “l’Estat” com forma de nomenar un territori. Mal senyal.

El diàleg entre Castella i Catalunya és un dels eixos vertebradors d’Espanya i la via d’exemple de diàlegs bilaterals i multilaterals susceptibles de donar força i vigor a l’Espanya cervantina i liberal, conscient de la seva pluralitat.

Però això són figues d’un altre paner. Avui em preocupa l’exhauriment del diàleg intern català. Cada cop ens comuniquem menys i cada cop ens tirem més els trastos al cap. Sobretot, ja no ens escoltem. L’adversari és aquell conciutadà que no pensa com tu. Tu que has arribat a la creença definitiva de la teva vida, malgrat que això fos abans d’ahir al vespre… Malgrat els anys en que hagin o haguem  estat companys de viatge. Ara ja no: o l’adhesió o les tenebres exteriors. Cada cop és més llarga la llista dels traïdors a una causa, a la contrària o a una tercera. Són moments de simplificació i frases fetes. Vull un país a on hi hagi gelat de xocolata de postres cada dia… No toleraré que els catalans modifiquin el sistema de finançament de les autonomies… Parla només això… Parla només allò…

Als lliurepensadors, enemics del tot o res; als federalistes, fills de Pi i Margall i de la seva idea de pacte; als qui no tenim problemes d’identitat  i als que pensem que el món necessita de totes les nostres energies per fer front als enemics de la pau i del progrés, el que ens molesta és que ens vulguin excloure de l’escenari. No ens volen els de l’Espanya calderoniana i avorrida perquè destruïm el seu model de país uniforme. No ens volen els de la Catalunya vigatana i montserratina perquè tenim el sentit de l’ humor que no han tingut mai. Uns i altres volen que callem, però no ho farem. Ens agafarem de les mans amb tots els “terceristes” i portarem al Parlament electes no dogmàtics, intel·ligents, divertits i negociadors. Gent de diàleg. Capaç de llegir a Josep Pla i a Manuel Vázquez Montalbán, a Espriu i a Maragall, a Vicens Vives i a Madariaga.

Els “totoresistes” no ens voleu, us fem nosa en la vostra guerra particular d’exclusions mútues. Cada dia declareu que els “terceristes” hem mort. No és pas cert. I tenim una avantatja: nosaltres parlem en positiu i no necessitem viure de l’enemic, perquè la nostra aspiració és fraternalment republicana.

2015-01-30 20.42.02

IMG_5569

Barcelona, dissabte, 12 d’abril de 2014

Tres lògies catalanes, Descartes, de Barcelona, Iod del Maresme, de Mataró i Pedra Tallada, de Palafrugell, organitzen un cop més el sopar republicà de commemoració avançada del 14 d’abril, una iniciativa que va néixer fa una dotzena d’anys de forma espontània, precedit enguany d’una Tinguda conjunta.  Tinc l’honor de compartir l’estrada de l’Orador amb el Dr. Santiago Castellà i amb un tercer ponent. Nit de coincidències i evocacions, nit de pensar en el futur. L’enllaç porta al text que em va servir de base per a la meva intervenció.

 Educació republicana i república educativa

Xavier Trias no es inglés

DANIEL ARASA
LA VANGUARDIA, 24.09.13

El alcalde Xavier Trias es un gentleman. Atento, cordial, dialogante, respetuoso, amigo de sus amigos. Tiene un aire inglés, con formas suaves, sin estridencias. Estas últimas semanas, sin embargo, algo ha chirriado en la Casa Gran. Gran Bretaña se aleja.

Ningún alcalde inglés hubiera retirado de la fachada del Ayuntamiento la placa de la Constitución de 1837. Ni Franco ni Primo de Rivera, con sus respectivas dictaduras nada constitucionales, cometieron tal torpeza. Una gratuita decisión ideológica dirigida a abofetear la historia. Los ingleses conservan las huellas de la historia, aunque no coincidan con sus criterios.

Mayor difusión ha tenido la antológica metedura de pata de Isabel: vetar el rodaje de secuencias de esta serie televisiva que cada semana siguen millones de personas, comentada en amplios círculos ciudadanos y medios de comunicación, que aceptan televisiones extranjeras. Aducir para tal rechazo que podía mezclarse realidad y ficción causa risa hasta en las tumbas de los indios que se trajo consigo Colón a la vuelta de las primeras islas de América.

De nuevo la ideología cerrada. En este caso, millones de personas han conocido que en Barcelona impera la censura, nos hemos colgado la medalla de la intolerancia como palpable demostración de que se desea una Catalunya ensimismada, dispuesta a negar la realidad de la historia, incluso hechos que engrandecen la ciudad de Barcelona si en algún aspecto son ajenos a determinados parámetros.

Resulta difícil entender que alguien no se dé cuenta de que el descubrimiento de América fue uno de los hechos más relevantes de la historia de la humanidad, y que Colón y los reyes Isabel y Fernando fueron importantes. Que, aunque fuere por casualidad, la vinculación que tuvo Barcelona con el descubrimiento de América tiene más trascendencia que las acciones de algunos supuestos héroes locales. Hace pocos días, en la Casa de Colón de Valladolid, tuve ocasión de comprobarlo.

He leído que el alcalde no hubiera prohibido tal filmación de Isabel si de él hubiera dependido. Si el responsable fue algún funcionario, concejal o responsable de museo que actuaron por su cuenta, es de suponer que en los próximos días rodará su cabeza o que por iniciativa propia presentará la dimisión. De seguir todo igual el alcalde de Barcelona asume la decisión con el consiguiente desprestigio.

Tampoco olvidar la gran bandera catalana colocada en el Born. Nos alegra ver ondear al viento una gran bandera catalana. Sólo una pequeña pega y reflexión. Que quienes la ponen son los mismos que ironizaban y acusaban de pueblerinos a quienes pusieron una macrobandera española en la plaza de Colón de Madrid.

Manca de cultura republicana. Aquest és potser un dels nostres defectes col·lectius més notori. Aixecar el puny és un gest polític que respecto a diferència d’alçar el braç, un gest  que detesto. Però durant el cant de l’himne nacional ha de prevaldre la unitat de la república. Hi ha molts moments per expressar les diferències. Però un d’ells no és aquest.

Li escric a un vell amic de combats polítics juvenils, avui independentista:

M’encanta veure que continues en plena forma! No puc negar que, avui com ahir, soc republicà, federalista, proudhonià, pimargallià, girondí (quin magnífic monument a Bordeaux als girondins!), “amb unes gotes de sang jacobina”, com el poeta, i liberal (amb accent a la i) i que la meva és una opció intel·lectual, oberta, dialogant, que no pretén imposar-se a ningú. El meu federalisme, com saps,  és molt més un estat d’esperit que un model d’organització política. Però les meves contribucions militants contra la Llei Wert no han cercat altra cosa que defensar la llengua com un vehicle d’unitat cívica.

 

Els ciutadans de Catalunya, amb independència de la seva llengua materna, han associat i continuen associant les seves aspiracions de construcció d’una societat oberta a la capacitat de la llengua catalana de ser un vehicle normal de comunicació a tots els nivells, des del carrer als instituts de recerca, des de l’administració pública al comerç, des de l’escola a la feina. Conscients de que una societat democràtica avançada es basteix sobre la destrucció de les barreres que confinen a la gent en comunitats tancades, de tal manera que tots puguin accedir igualment al lliure desenvolupament de la seva personalitat, els ciutadans de Catalunya no han convertit mai des de 1978 la llengua en matèria d’enfrontament. Al contrari, com a eina emancipadora, la llengua catalana juga el paper que li correspon en una societat caracteritzada pel reconeixement del drets i l’exigència dels deures. La llengua és un dret de cada persona que només por fer-se realitat si és també un deure, que no s’imposa, però que s’accepta, de tal manera que ningú sigui considerat de menor condició per l’opció que realitzi entre les llengües oficials. L’anomenada immersió lingüística ha servit i serveix per a assolir aquest darrer ideal i per a garantir el manteniment de la pluralitat en el manteniment de la unitat cívica. La unitat és el primer valor a preservar a una societat madura. Ara, les lamentables propostes de la Llei Wert ofenen a uns ciutadans que se senten estretament units per una llengua que és un vehicle de la llibertat, una finestra oberta al castellà i a les altres llengües romàniques, i un mecanisme de superació de qualsevol discriminació de raça, origen o condició.

Sobre la proposta de Llei Wert. Molt per damunt del debat sobiranista, susceptible de separar als partidaris d’una o d’altra solució, la ciutadania ha compartit un model educatiu que a mi m’agrada denominar republicà: la llengua catalana com a eix constructor d’una societat bona. En l’enfrontament entre liberals i comunitaristes, aquesta darrera posició, de la que no està exempta una part del catalanisme, aquesta darrera posició, com deia, enverina intensament el nacionalisme espanyol. Per això, al meu parer, la millor resposta és una resposta liberal i no una resposta comunitarista de signe contrari, no una resposta nacionalista. Cal una resposta cívica, compartida, de consens.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’altra nit, a Palau…

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog
Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.