Dels capellans que vaig conèixer durant la meva adolescència de col·legi d’elit, Josep Maria Pujol representava el contrapunt de la franquesa descarnada de qui volia fer-te tocar de peus a terra. Sense embuts, amb un llenguatge directe i, quan calia, sense disfresses formals. Devia ser difícil tractar amb aquella tropa de nens de casa bona i ho feia amb naturalitat i convicció. Com va fer-ho després amb els estudiants del MBA de l’IESE, segons va poder constatar la meva mare, per diverses raons que no són del cas. Sense imposicions, una excepció al seu temps. Amb comprensió pel cas de cadascú. Amb el temps, amb els braços oberts als seus amics que havien arribat a viure al límit, o més enllà, de l’ortodòxia. Recordo be les seves paraules a l’enterrament del J-G. Amb una capacitat d’amor i de tolerància que es va avançar a la predicació de Jorge Bergoglio com a bisbe de Roma. No conec a ningú que no el recordi amb afecte i amb un somriure.