http://www.caffereggio.net/2014/12/15/el-peso-de-los-muertos-de-antoni-puigverd-en-la-vanguardia/

 

https://www.youtube.com/p/D079E29251A03AC4?hl=es&gl=ES

 

Joan Barril, un gran periodista. Sempre recordaré aquella entrevista.

http://www.lavanguardia.com/vida/20141203/54420426176/narcisistas-psicopatas-perfiles-gente-toxica-alza.html

Buen artículo. Excelente descripción de ciertos tipos humanos.

DSC05538 DSC05528 DSC05543Le 11 octobre dernier, fut inauguré à Gent, Flandres, une plaque commémorative à la mémoire de Francesc Ferrer i Guàrdia, la seule plaque de ce genre dans le pays flamand.

L’honneur fut assurée par Joan-Francesc Pont, président de la Fundació Ferrer i Guàrdia ; Rudy Coddens, échevin (CAT. : regidor) de la ville de Gent ; et Wim D’hondt, président d’ « Atheïsme Vlaanderen » (Ateisme Flandes).  La ville de Gent tient ainsi une double exclusivité et un record en même temps, puisque la plaque se trouve dans la seule rue en  Flandre nommée d’après Ferrer, la « Ferrerlaan » ou  Avinguda Ferrer.

L’histoire commence il y a trois ans, quand le précurseur de l’association « Atheïsme Vlaanderen » (CAT. Ateisme Flandes) décida de se faire connaître par le public en organisant des actions dans l’espace public et, de préférence des espaces liés à des athées. Un tour d’horizon révéla qu’aucun lieu public (rue, square, avenue) en Flandres est explicitement nommé d’après un athée – sauf la dite « Ferrerlaan » à Gent.  Seulement, la plaque indicatrice montre des manquements : Ferrer y porte un prénom espagnol (Francisco) et est seulement présenté comme « pédagogue ».
De ces réflexions découlait une première action en publique, le 12 novembre 2012. Les athées flamands rebaptisaient  symboliquement le nom de la rue en remplaçant « Francisco » par « Francesc » , en ajoutant le qualificatif « athée » à celui de pédagogue et, finalement, en marquant en bas  « Né 1859 – Fusillé 1909 ». Afin d’expliciter le rôle et l’importance de Francesc Ferrer, les athées flamands avaient aussi produit une plaque commémorative.
Symbolique ou pas, Joan-Francesc Pont était présent, ainsi que plusieurs catalans laïcs de passage en Flandres.

L’action terminée, la question de la continuité se posait. Impossible, cela va de soi, de changer le nom d’une rue sans autorisation, ou de fixer la plaque sur un mur public quelconque.  Il fut donc décidé de solliciter à la ville de Gent la permission de mettre une plaque commémorative dans la Ferrerlaan. Rudy Coddens, ancien professeur, échevin de la ville de Gent, socialiste et laïc, soutenait la demande et réussissait à réserver une place fixe dans la Ferrerlaan. Son  soutien discret mais ferme fut décisif.
C’est là, le long du numéro 273a, édifice de la ville de Gent, que se trouve désormais la seule plaque en Flandre expliquant l’importance et la nature de l’œuvre et de la vie de Ferrer : pédagogue, certainement, mais également laïc, athée et franc-maçon.

Dans un futur prochain, « Atheïsme Vlaanderen » introduira un dossier pour remplacer effectivement la plaque indicatrice de la Ferrerlaan et, en même temps, de suggérer que de nouvelles rues ou autres lieux publics soient nommés d’après des athées flamands, comme les professeurs Leo Apostel et Jaap Kruithof.

Texte : Eddy Bonte
Photos : Eddy Bonte, Lut Conings.

http://www.egipciaques.info/

No he anat a votar. El meu no vot és conscient i actiu. En primer lloc, perquè l’acte d’avui no era una votació, sinó un procés participatiu. En segon lloc, perquè ni als efectes d’un procés participatiu ha existit la més mínima garantia d’igualtat d’armes entre les diverses opcions. En tercer lloc, perquè les respostes escalonades, excepte  el SI/SI no tenien un significat mínimament comprensible.

Entenc que avui la gent hagi anat a dipositar una papereta, però per a un vell liberal demòcrata com jo les formes són essencials. Amb Javier Pérez Royo, penso que l’acte d’avui no és ilegal i hagués estat en contra de la seva interdicció. La meva opinió és que no s’hauria d’haver convocat. Crec més en la responsabilitat de les persones que en les prohibicions.

Com he dit ja altres cops, soc partidari d’una reforma de la Constitució i de la celebració d’un referèndum veritable.

L’acte d’avui ha estat, sobretot, l’expressió pública dels defensors de la independència de Catalunya com una opció política. Respecto a les persones que han votat. Racionalista de formació em costa entendre els plors o l’emoció d’alguns votants que han aparegut a la televisió. La llibertat la vam guanyar amb la Constitució de 1978 i amb l’Estatut de 1979. Ara aquella llibertat viscuda ininterrompudament fins avui és la que permet l’expressió política d’opcions diferents. L’ independència és una d’elles, però no és la meva.

Per això, perquè respecto als que no pensen com jo, si ells em respecten a mi, la meva opció d’avui ha estat la de no votar conscientment. Per això no vaig anar a la Via ni a la V.

Crec que molta gent que avui ha votat SI/SI ho ha fet de bona fe, amb un sentit positiu i optimista de la vida que se simbolitza a la doble afirmació. Que molta gent cregui que és possible un futur millor és una bona noticia quan una quarta part de la població  activa no té feina i quan he vist a companys d’estudis o d’idees haver d’anar a cercar aliments als serveis socials. Espero que de tot plegat surti un impuls de solidaritat.

No tothom, però, que ha votat SI/SI comparteix eIs mateixos valors. He percebut matisos de segregació, d’odi a l’adversari, de superioritat moral, de revenja, que no m’agraden. El racisme o la xenofòbia es troben arreu, per tant, entre els defensors i entre els detractors de la independència. Això demostra que la  [ in]dependència no és ni el més important ni el primer dels nostres problemes: el més important és la recuperació de la confiança i  de la unitat en el combat pel progrés de la humanitat.

Sí que soc adversari de tots aquells que defensen un món molt petit (català o espanyol) només pel seu desig de ser grans ells. No m’he conformat mai amb les fronteres físiques i mentals i he viscut la meva vida com un ciutadà del mon.

Avui no volia donar suport a un projecte (la independència) amb el que discrepo. Però tampoc tenia cap significat votar NO a la primera o a la segona pregunta. El meu pensament s’expressa malament amb una negativa i molt més si els portaveus del NO serveixen només per a  desprestigiar aquesta alternativa. A l’enfrontament entre nacionalismes, la meva resposta és fugir, no va amb mi, no em ficaran a les seves picabaralles. A les demandes de més sobirania per a Catalunya o per a Espanya o per a França, la meva resposta és negativa. Ha arribat el moment d’acabar amb les sobiranies, les veteroestatals i les neoestatals, per construir la república europea, única, indivisible i federal. Des d’aquesta perspectiva, avui em sentia tant lluny del SI com del NO.

La meva vella militància cívica, pel progrés, per la llibertat, la igualtat i la justícia, s’ha expressat  i s’expressarà sempre amb un SI. Un SI humanista, laic, radical demòcrata i federalista. Avui no tenia cap problema amb la resposta, el tenia amb la pregunta.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/11/06/catalunya/1415297398_560530.html

Carlos Jiménez Villarejo publica el artículo que acabo de enlazar en EL PAÍS. A quienes lo lean les recomiendo que abandonen por un instante la “religión” en la que creen: la Catalunya independiente o la España imperial. Y que, después, piensen que la construcción de una sociedad democrática es el largo camino recorrido (y el que queda por recorrer) por la senda del Derecho. Que reconozcan, finalmente, que la conquista más valiosa que poseemos es una democracia representativa (aunque imperfecta) de la que emanan leyes que han de guardarse y hacerse guardar.

Una vez leído el artículo, mi ruego es que la respuesta no consista en un insulto personal al autor, sino en una razonable crítica de las ideas expuestas. Debería ser pacífica la opinión de que Villarejo es un jurista, con el que se puede coincidir a veces y otras no, lo que constituye la esencia del Derecho, pero que escribe con claridad y con sencillez. Su artículo es mil veces más convincente, fundado y sensato, y tiene un contenido mil veces más demócrata radical, que el parco, confuso y mal escrito documento aprobado hoy por el “Pacte Nacional pel Dret a decidir”.

Bicentenari del naixement de Bakunin

021


aa

Torno de Madrid amb l’AVE de les quatre, després de dos dies d’intensa activitat ateneística que van començar el divendres al vespre amb la meva conferencia sobre Prim. Classe turista, al vagó silenciós. Més de tres quartes parts dels seients estan ocupats. Un cert remor que desapareix quan el tren es posa en marxa. No se sent gent parlant pel mòbil ni criatures mal educades ni famílies de comarques sense sentit del ridícul. Silenci. Definitivament silenci.

Només una excepció d’algú que ha sortit a la plataforma, correctament, però que està destrossat i crida la seva desesperació. Es un executiu-estil-multinacional a qui ha abandonat el seu amant. No podem evitar viure des de la tragèdia inicial, passant per les explicacions sobre malentesos i la llista de retrets i excuses, fins a la reconciliació final, prèvia reserva de la millor suite a un hotel barceloní.

Però amb independència del coneixement compartit d’aquesta història d’amor amb final feliç, al vagó regna el silenci. Per unes dues hores hem viscut a un país civilitzat.

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.