Tal como somos és el títol d’un article que avui publica a EL PAÍS Francisco Morente, professor de la UAB. Parla de Jordi Pujol i d’altres coses, però vull fixar-me en la descripció que fa d’un cert sentiment de superioritat dels catalans sobre la resta d’espanyols. Diu:

Ya saben aquí somos serios y trabajadores, no como otros que se pasan el día en los bares y viviendo de los subsidios que nosotros les pagamos; aquí no despilfarramos como quienes construyen aeropuertos donde no aterrizan aviones (…); nuestros políticos –nuestros empresarios, nuestros obispos, nuestra prensa…-  no son ejemplares, pero comparados con los de más allá del Ebro…; nosotros somos los más modernos y los primeros europeístas (desde la Marca Hispánica), no como esos medio africanos con los que nos vemos obligados a compartir esta península que  habitamos y que aún no se han quitado el pelo de la dehesa.

Obviament, el sentiment a que es refereix Morente es compartit només per una porció, més gran o més petita, no ho sé, dels catalans. No és una dada estadística haver-ho tornat a sentir i a llegir durant aquest mes d’agost que s’acaba. No és una justificació, tampoc, que una part gran o petita, de la resta d’espanyols formuli judicis igualment estúpids sobre els catalans, que inclouen el menyspreu d’una llengua diferent. No és una dada estadística haver-ho tornat a sentir i a llegir durant aquest mes d’agost que s’acaba.

El que sí puc dir és que considero -amb l’autor citat- totes les qualificacions o desqualificacions globals de grups humans (étnics, racials, linguistics, religiosos, sexuals) com essencialment injustes, com a llavor de l’odi i com a pòrtic de l’enfrontament.

Las malas metáforas, de Jordi Gracia

 

Imprescindible, Jordi Gràcia

Captura-de-pantalla-2014-08-05-a-las-09.54.26

Vaig escriure al principi del meu discurs “La Ciutat, els ciutadans i els tributs”:

La cultura del poder gira al voltant de la sacralització del fratricidi i, per això, la revolució francesa descobrirà per a l’eviternitat el valor de la fraternitat com a virtut. Aquesta és, al meu parer, una de les grans aportacions de la Il·lustració: la substitució de l’enemic pel germà, de la teologia per la filosofia, del dogma per la ciència, del poder absolut per un poder limitat.

http://elpais.com/elpais/2014/07/14/opinion/1405333358_460875.html

 

Un artículo imprescindible de Jordi Gracia en EL PAÍS de ayer: Quien necesita caballeros andantes es, por tanto, la racionalidad democrática que reclama una solución pactada, no el nacionalismo con pulsiones populistas ni de un lado ni del otro.

Noto una certa confusió en els comentaris polítics. A aquest país anomenem “primàries” a les eleccions més o menys obertes a la ciutadania que pretenen contribuir a la designació dels candidats a unes eleccions a les Corts Generals, a una assemblea legislativa o a una entitat local. El cas més recent i notori, la designació de candidat a Alcalde de Barcelona d’ERC. Es una importació més o menys encertada de diversos sistemes existents als Estats Units. A mi em semblen fórmules interesants de participació, poc aprofitades per la nostra manca de cultura en aquest sentit, amb una gran potencialitat de futur.

En cap cas es poden anomenar “primàries” les eleccions que designen els càrrecs d’un partit, el primer secretari en l’exemple del PSOE i del PSC del diumenge passat, per molt que es facin per sufragi universal, directe i secret entre tots els militants d’un partit. No són “primàries” perquè són, simplement, eleccions. Lògicament a aquestes eleccions voten només els afiliats, com succeeix a totes les manifestacions del dret d’associació. Que hagin pogut votar TOTS els militants em sembla un avenç indiscutible i una lliçó pels altres partits.

 

 

M’impressiona pensar que avui, 30 de juny, darrer dia de l’any rotary, o pocs dies abans, milers de clubs canvien els seus càrrecs directius i comencen o recomencen un nou període d’acció al servei de la comunitat. Avui, al RC de Barcelona Mar, l’infatigable Josep Piqué ha estatIMG_4533 IMG_4536 rellevat per un corredor de fons, Mario Ferrer.

DSC_2371DISCURSO DE CONTESTACIÓN A INA PIPERAKI 27.6.2014 – FRANCES DEF

 

Reial Acadèmia de Doctors, 27 de juny de 2014.

Ha muerto Ana María Matute… que me hizo “volver” a Mansilla de la Sierra y aprender el castellano y amar una lengua que fue el vehículo de transmisión del liberalismo emancipador del XIX, la superación del carlismo y del absolutismo, un itinerario de libertad. Ha muerto Ana María Matute, una barcelonesa universal, una exponente ilustre de la Barcelona laica y librepensadora, abierta y tolerante, que es la mía. La Ciudad capaz de acoger la diversidad y de hablar en todas las lenguas. Te seguiremos leyendo y haremos que te lean las nuevas generaciones.

Cada vez que oigo la habanera de la Carmen de Bizet no puedo por menos que recuperar el conocimiento del alma humana impregnado en la contradicción permanente del te amo, pero tú no / me amas, pero yo no… y, en cualquier caso, prends garde à toi!

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.